Rabat utilitza la pressió migratòria, el bloqueig de les duanes i el nou megaport Nador West Med com a eines de “guerra híbrida” per forçar la marroquinització de les dues ciutats autònomes davant la passivitat de l’Executiu espanyol.
El que va començar com una relació de “veïnatge estratègic” s’ha convertit, a la pràctica, en una pauta de submissió geopolítica. El Marroc avança amb fermesa i sense complexos en el seu pla a llarg termini per annexionar de facto Ceuta i Melilla. A través d’una estratègia calculada de pressió asimètrica, el règim d’Mohamed VI ha aconseguit que Espanya cedeixi en línies vermelles històriques —com el gir històric sobre el Sàhara Occidental— sense rebre cap contrapartida real que garanteixi la integritat territorial de les dues ciutats autònomes.
L’asfíxia econòmica: El bloqueig de les duanes i l’amenaça portuària
La línia de front d’aquesta ofensiva no és militar, sinó econòmica. Des de 2018, Rabat manté tancada unilateralment la duana comercial de Melilla, i mai ha permès l’obertura de la de Ceuta, malgrat les reiterades promeses diplomàtiques fetes a Madrid. L’objectiu és clar: tallar el teixit econòmic local i fer que la vida a les ciutats depengui exclusivament dels subsidis de l’Estat espanyol.
A aquest bloqueig terrestre s’hi suma ara la gran amenaça marítima: el megaport Nador West Med. Situat a les portes de Melilla, aquest complex portuari no només neix per arrabassar el lideratge comercial a Algesires esquivant les taxes ecològiques de la Unió Europea, sinó per aïllar completament Melilla per mar, deixant-la com un enclavament sense marge de creixement ni rellevància logística a la regió.
La pressió migratòria com a arma política
Rabat sap perfectament que el control de les seves fronteres és la clau de volta de la política interior espanyola. L’obertura i tancament de l’aixeta de l’emigració clandestina s’utilitza sistemàticament com una eina de xantatge. Cada vegada que el Marroc necessita una concessió de Madrid o de Brussel·les, les tanques de Ceuta i Melilla o les rutes de pasteres cap a les Canàries s’activen, provocant crisis polítiques que la Moncloa només aconsegueix calmar a base de xecs multimilionaris en cooperació policial.
Una marroquinització silenciosa
Mentre l’opinió pública espanyola es distreu en disputes partidistes, el Marroc implementa una “marroquinització” demogràfica i cultural encoberta. L’asfíxia econòmica busca forçar l’èxode de la població d’origen peninsular, canviant l’equilibri social de les ciutats. A més, en els mapes oficials del govern marroquí, Ceuta i Melilla ja apareixen integrades com a territori nacional, esborrant qualsevol rastre de la frontera internacional.
La inacció de la diplomàcia espanyola, que evita qualsevol discurs de fermesa per por a una nova crisi amb el veí del sud, està permetent que el Marroc guanyi la partida per punts. Sense necessitat de disparar ni un sol tret, Rabat està aconseguint que el futur d’Espanya al nord d’Àfrica quedi hipotecat a la voluntat del Palau Reial marroquí.
El finançament de Nador West Med s’enfila fins a un cost global estimat d’uns 4.700 a 5.600 milions d’euros (uns 51.000 milions de dírhams marroquins) per al conjunt del complex portuari i industrial. L’obra civil i les infraestructures bàsiques han comptat amb el suport de crèdits internacionals, on destaca el Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament (BERD) amb més de 300 milions d’euros i el Banc Africà de Desenvolupament (BAD) amb aportacions que voregen els 490 milions d’euros. Per a l’explotació de les terminals, la banca de l’Estat marroquí (liderada per Attijariwafa bank) ha injectat recentment 196,7 milions d’euros (cobrint el 78% dels 253 milions que costa la primera fase de la Terminal Este). Finalment, la inversió privada està liderada per gegants marítims com la francesa CMA CGM, que aporta 280 milions de dòlars en una aliança a mitges per equipar la terminal oest, a més dels milers de milions compromesos per la suïssa MSC per a la segona gran terminal de contenidors. [1, 2, 3, 4, 5, 6, 7]
