El ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, ha tornat a recórrer a les excuses i a les culpes alienes per justificar el rumb mort de l’oficialitat del català a la Unió Europea. En una intervenció crispada al Congrés dels Diputats, Albares ha assenyalat directament el seu homòleg italià, Antonio Tajani, com un dels “màxims obstacles” per a la mesura, intentant desviar l’atenció de la incapacitat i la manca de voluntat política real de l’executiu de Pedro Sánchez.
La maniobra d’Albares busca tapar el fet que la Moncloa ha rebaixat l’oficialitat de la llengua a la categoria de promesa oblidada, un cop ja va aconseguir cobrar-se els vots dels partits independentistes per a la investidura.
Una cortina de fum parlamentària
Durant el ple, el ministre espanyol ha llançat un atac frontal contra el Partit Popular, acusant els d’Alberto Núñez Feijóo de demanar un boicot internacional a les forces del Partit Popular Europeu (PPE).
- El dard a Itàlia: Albares ha definit el govern de Giorgia Meloni —i en concret el seu ministre d’Exteriors— com un «fre» deliberat.
- L’atac al PP: El ministre ha recriminat als populars les seves relacions internacionals: “El senyor d’Itàlia que inviteu als vostres congressos i amb qui sempre s’abraça Feijóo és un dels màxims frens. Li heu retret que faci això? Jo sí”.
El català, una moneda de canvi llançada al calaix
Amb aquesta nova llista de greuges, l’executiu de l’Estat intenta rentar-se les mans davant d’una carpeta que fa mesos que està completament congelada a Brussel·les. Tot i que en el seu moment el PSOE va assegurar que el desplegament seria immediat i que Espanya assumiria tots els costos, la realitat és que la diplomàcia espanyola ha deixat de batallar la unanimitat necessària entre els Estats membres.
L’argumentari de la Moncloa ha passat de centrar-se en els «dubtes tècnics» de l’Estat francès o els països nòrdics a focalitzar-se ara en el «complot de la dreta europea». Una justificació que confirma el pitjor dels escenaris: el govern espanyol ja no té el català a la seva agenda de prioritats i opta per la confrontació partidista abans que per fer la feina diplomàtica compromesa.
P.D. No es pot obviar el veritable moll de l’os que espanta l’Estat i els grans lobbies: si el català fos oficial a la UE, la normativa europea obligaria automàticament a etiquetar tots els productes de consum en català i forçaria les grans plataformes de contingut (com Netflix o Amazon Prime) a oferir els seus catàlegs en aquesta llengua. El vertader problema de fons és el rebuig a assumir el cost i el reconeixement de mercat que això suposaria per a les multinacionals, una cessió econòmica i sobiranista que el govern espanyol prefereix estalviar-se rere la cortina de fum de la diplomàcia.
