Dissabte, 11 de juliol de 2020 - Edició 716
La República

Gorka Artola: “El règim del 78 té data de caducitat, i crec que serà més aviat que tard”

La independència de Catalunya a través d’uns ulls germans: Euskal Herria

Redacció
Redacció 15/06/2020
Gorka Artola, alcalde de Bergara / Foto d’ Eneko Azkarate, Diario Goiena

Anna Huertas.-  Gorka Artola és l’alcalde del municipi guipuscoà de Bergara per la coalició nacionalista basca EH Bildu des del 26 de maig de 2019. Va ocupar el càrrec de conseller durant quatre anys fins que, finalment, van proposar-li l’alcaldia.

Com és ben sabut, entre Catalunya i el País Basc hi ha una connexió política innegable. Els dos pobles han lluitat històricament i ho segueixen fent per un mateix objectiu: la independència. No obstant i malgrat que sigui una lluita similar, són pobles diferents. Tenen la mateixa visió de l’independentisme? Tenen pensat actuar de la mateixa manera? Creuen que seria possible fer-ho de manera conjunta? Artola ens ho explica.

 

Ets l’alcalde de Bergara des de les passades eleccions de maig de 2019. Com has arribat fins aquí?

La veritat és que moltes vegades m’ho pregunto a mi mateix. Vaig començar militant en col·lectius socials de base, col·lectius juvenils, campaments en suport a l’euskera… més tard, el 2015, em van demanar que participés preparant la campanya i el programa electoral d’EH Bildu – sobretot en temes de joventut i temps lliure – i d’aquí vaig entrar a la llista electoral, aquell mateix any. Després de quatre anys com a conseller em van proposar ser candidat a l’alcaldia. La veritat és que una cosa va portar a l’altra i ara… bé, soc l’alcalde de Bergara!

Segons una entrevista a Goiena, et vas presentar a les eleccions com “un jove ansiós per seguir influint en l’urbanisme”. Què vols dir amb això? També tenies pensat des d’un principi influir o aportar en l’independentisme?

Sens dubte. Jo entenc l’urbanisme com una eina de canvi. L’urbanisme dels últims lustres respon a maneres de relacionar-se, produir, crear o consumir; d’entendre la societat en si mateixa. Per això trobo que influir a canviar l’estructura d’un territori és una eina molt eficaç per canviar tots aquests aspectes i tornar-los més amables, sostenibles, socials, justos… Al cap i a la fi, és una eina per al canvi social, igual que l’independentisme. Les accions que duem a terme des de les institucions locals – les més properes a la ciutadania –, són prioritàries a l’hora de fer entendre a la gent que el nostre projecte independentista és inclusiu, social i just; que més enllà de la qüestió identitària, els valors de l’esquerra a Euskal Herria en porten a treballar per a una societat que pensa en la majoria dels ciutadans.

Què es pot fer a escala municipal per contribuir al procés independentista?

Crec que treballar des de la comunitat i reforçar el sentiment de pertinença de tots els ciutadans, amb valors i sentiments que prevalen més enllà de les diferències, és un projecte comú. Entenc que des dels municipis s’ha de treballar en aquest sentit.

Des de la política basca, se segueix d’alguna manera el procés independentista català? Quina concepció creus que en teniu?

Sens dubte; s’ha seguit amb moltíssima intensitat. Els passos que es van donar l’1 d’octubre de 2017 van ser esperançadors. Tot i això, des d’Euskal Herria érem segurament més reticents a il·lusionar-nos, perquè som conscients de la gran paret de pedra en forma d’Estat a què s’enfrontava el poble català. La dura resposta de l’Estat en l’intent d’inhabilitar el procés independentista i sobiranista és quelcom que, per desgràcia, coneixem des de fa temps a Euskal Herria. Tristament, la seva estratègia és molt efectiva en el sentit d’inhabilitar processos que ja estan en marxa.

Creus que ambdós pobles – el basc i el català – es troben en la mateixa situació política en relació amb l’independentisme? Quines similituds i diferències hi trobes?

Com dius, la situació a Catalunya i a Euskal Herria té similituds i diferències.

Una similitud que es dona ara i no es donava abans és la consciència. Ara ambdós pobles som conscients de tenir enfront un Estat centralista que no permetria de cap manera que els nostres pobles poguessin escollir el seu propi futur. Abans deien que parlant es podria aconseguir qualsevol cosa – i molts, dins de l’Estat, s’ho creien –. La resposta de l’Estat al procés català els ha tret moltes benes de la cara: inclús sense l’excusa de la violència, la seva resposta ha estat una repressió brutal; tant socialment com política.

Pel que fa a diferències, el procés català ha aconseguit, en un moment donat, aglutinar pràcticament tot el sector independentista-nacionalista i acostar-se d’una manera bastant eficient a col·lectius no nacionalistes però que confrontaven amb l’Estat. Jo crec que en aquest sentit, a Euskal Herria estem diversos passos enrere. El sobiranisme d’esquerres i el PNB tenim dificultats per marcar un camí en comú i encara ens costa moltíssim més apropar-nos a col·lectius no sobiranistes.

Seria possible d’alguna manera una actuació conjunta?

No només seria possible; crec que, si tenim l’ambició d’aconseguir la independència dels nostres pobles, serà necessària l’actuació conjunta. L’estat centralista condiciona ambdós processos i hem de treballar junts per evidenciar els seus dèficits i plantejar alternatives.

En aquest sentit, cal destacar la importància de la ‘Declaració de Llotja de Mar’, on els partits i coalicions dels diferents pobles que reivindiquem el dret d’autodeterminació dins de l’estat espanyol ens vam comprometre a treballar conjuntament per l’exercici del dret d’autodeterminació davant la tendència de regressió democràtica de l’estat.

Històricament s’han impulsat lleis i mesures des del Govern per aconseguir la independència o, almenys, per ser-hi una mica més a prop. N’hi ha hagut alguna que t’hagi sorprès especialment?

Sense tenir un coneixement ampli de la legislació desenvolupada pel Govern, crec que la Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya ha estat una fita en el procés d’independència dels pobles catalans que va arribar a tocar els fonaments de l’estat, forçant-lo a actuar de la manera que tots tenim present, per neutralitzar el referèndum i la posterior Declaració Unilateral d’Independència que la majoria de catalans havíeu donat suport.

Imagino que deus estar al cas de les massives i revolucionàries manifestacions a Catalunya el passat octubre com a resposta a la sentència. Una sentència semblant, per a alguns, a la del cas d’Altsasu. Què n’opines tu? Creus que els dos governs autonòmics poden fer alguna cosa davant d’aquestes injustícies?

Son respostes judicials davant la impotència de l’estat de donar sortides polítiques a problemes polítics. I en ambdós casos aquesta impotència ha resultat en condemnes totalment desproporcionades; fins i tot amb les acusacions suportades. És més que evident l’aplicació excepcional de la justícia a aquests i a altres processos judicials de marcat caràcter polític.

Es repeteixen constantment hipòtesis sobre el futur de Catalunya: esdevindrà independent, no ho aconseguirà mai… Què en penses tu? Veus el mateix futur per a Catalunya que per a Euskal Herria?

El règim del 78 té data de caducitat, i crec que serà més aviat que tard. La inestabilitat és evident i els intents per apuntalar-lo també. La COVID-19 ha posat sobre la taula, a més, deficiències, tant del sistema econòmic com de l’organització de l’estat.

Hem d’aprofitar l’ocasió per plantejar solucions des del sobiranisme a les deficiències detectades: organitzacions i institucions properes eficaces; respostes socials solvents i igualitàries; mercats laborals, econòmics i productius més justos, pròxims i menys dependents…

Hem d’anar creant models de país propis més enllà de les limitacions de l’estat, i si aquestes limitacions s’evidencien, afluixar els llaços quan abans millor.

Relacionats