La mobilització d’avui ha tingut una incidència molt menor que la del 3 d’octubre de 2017, amb una assistència molt baixa i una caiguda del consum elèctric de només el 4% davant l’11% de llavors, fet que confirma que una protesta que defuig assenyalar l’executiu espanyol no aconsegueix connectar amb el país.
Històricament, una vaga general ha estat l’eina més contundent de la classe treballadora per plantar cara al poder polític i exigir responsabilitats directes a qui governa. La convocatòria d’aquest dimecres 11 de novembre, però, ha subvertit aquesta lògica elemental i s’ha traduït en un seguiment discret. Sota la bandera de l’accés a l’habitatge i l’encariment de la vida, ens hem trobat davant d’una aturada atípica: una vaga que ha evitat assenyalar els responsables de les polítiques dels darrers vuit anys i que, a la pràctica, ha operat com un salvavides discursiu per al mateix Govern que deia interpel·lar.
Resulta cridaner que, després de gairebé una dècada d’executius liderats pel PSOE —primer en solitari i després en coalició amb Unides Podem i Sumar—, el relat oficial de la protesta hagi concentrat els dards exclusivament en actors privats i hagi eludit la responsabilitat de qui ha tingut el Boletín Oficial del Estado (BOE) a les seves mans. Són vuit anys en què el problema de l’habitatge no només no s’ha resolt, sinó que s’ha cronificat malgrat les promeses i les lleis aprovades des de Madrid. Presentar una vaga general sense exigir comptes a qui ha ostentat el poder executiu durant aquest període ha buidat de contingut la protesta i l’ha convertida, a ulls de molts ciutadans que avui han decidit no secundar-la, en una posada en escena funcional al calendari electoral.
Mentre es construïa aquest marc de mobilització còmode per a l’executiu, la realitat quotidiana a Catalunya continua dibuixant un escenari d’emergència nacional i social que ha quedat fora de focus. El país arrossega un deteriorament sistèmic dels seus serveis bàsics: una xarxa de Rodalies instal·lada en la inoperància permanent, un sistema sanitari al límit de la seva capacitat, unes aules tensionades per la manca de recursos, uns serveis socials desbordats i unes infraestructures que fa dècades que pateixen una desinversió crònica. Com no s’organitza un “No vull pagar a Renfe”? i no una vaga general sense cap incidència real.
Aquesta crisi profunda no és un fenomen meteorològic ni una fatalitat inevitable; és la conseqüència directa de la manca de sobirania i d’eines d’Estat per gestionar els propis recursos. Quan un país no controla les seves infraestructures, ni la seva fiscalitat, ni la seva capacitat legislativa plena, les promeses de reforma dins el marc autonòmic es demostren estèrils. Vuit anys de discursos sobre el diàleg i la gestió compartida no han servit per revertir el dèficit estructural que ofega els catalans, sinó per evidenciar que, sense la independència, Catalunya està condemnada a administrar la seva pròpia decadència.
Una vaga general hauria de servir per sacsejar els fonaments d’un sistema que no dona respostes, no per oferir un respir mediàtic a un govern esgotat a les portes d’una cita amb les urnes. Els resultats d’avui demostren que la ciutadania de Catalunya no es deixa mobilitzar per cortines de fum i que el que realment necessita són solucions de fons i sobirania real per redreçar els seus serveis públics.
Postdata: Convé no perdre la memòria històrica, especialment quan les dades deixen en evidència la dimensió real de cada convocatòria. Bona part dels grans sindicats estatals que avui han liderat amb entusiasme aquesta vaga general a mida —com CCOO i UGT— són els mateixos que el 3 d’octubre de 2017 van girar l’esquena a la vaga general més massiva i exitosa que ha viscut Catalunya en dècades. La comparativa és demolidora: mentre avui la mobilització s’ha saldat amb una assistència molt menor i un descens del consum elèctric de tot just un 4%, el 3-O el país es va aturar de veritat contra la repressió de l’Estat, fent caure la demanda elèctrica un 11% i omplint els carrers de manera històrica. Aleshores es van amagar rere l’eufemisme d’una «aturada de país» pactada per evitar sumar-se a una vaga real que interpel·lava directament els fonaments del règim. La seva coherència queda retratada tant als despatxos com als comptadors de la llum: s’amaguen quan el poble planta cara al poder, i convoquen vagues sense ànima ni seguiment quan convé fer de crossa al govern de torn.
