Diumenge, 25 de juliol de 2021 - Edició 1095
La República

Inseminacio artificial i embaràs múltiple

Després de dur a terme l’estudi de la parella comentat en anteriors articles, i sense aprofundir en les proves complementàries que serien més complexes de descriure, és possible que es […]

Redacció
Redacció 20/10/2007

Després de dur a terme l’estudi de la parella comentat en anteriors articles, i sense aprofundir en les proves complementàries que serien més complexes de descriure, és possible que es decideixi dur a terme alguna de les tècniques de reproducció assistida.

Com vèiem fa unes setmanes, per a determinar el tractament concret a realitzar, hem de tenir en compte diversos factors. Principalment, el resultat de les proves, donat que si és concloent en algun diagnòstic ens guiarà cap a una o altre tècnica. No obstant, l’edat de la dona, la seva història prèvia i altres motius com ara els econòmics també poden entrar en l’eqüació.

El tractament, si és que es pot dir així perquè sovint es basa en fenòmens naturals, més senzill és el que pauta relacions sexuals programades. En aquest cas, es fa coincidir les relacions sexuals de la parella amb els dies més fèrtils de la dona, que pot haver pres medicació o no per tal de induïr la ovulació.

Dins dels anomenats tractaments de fertilitat, trobem dos grans grups de tractaments: la inseminació artificial i la fecundació in vitro, cadascuna amb les seves variants.

La inseminació artificial consisteix bàsicament en el dipòsit d’una mostra d’espermatozoides degudament tractada al laboratori a l’interior de la dona, normalment a úter (tot i que existeixen variants com ara dipositar la mostra a l’orifici cervical), un cop aquesta s’ha estimulat farmacològicament per a que ovuli. Tot i que es podria dur a terme en paral·lel a un cicle d’ovulació natural, s’acostuma a estimular lleugerament a la dona per tal que en comptes d’un fol·licle madur que produïria de forma fisiològica, en maduri dos o fins a un màxim de tres. D’aquesta manera, les probabilitats d’èxit augmenten notablement.

Com podem deduïr a partir de la pròpia definició, aquesta tècnica serà apropiada en aquells casos en què el marit presenti alteracions lleugeres en la mostra seminal (donat que es tracta i s’enriqueix el percentatge d’espermatozoides mòvils respecte la resta). En el cas de les dones, les candidates ideals són aquelles que presenten disfuncions ovulatòries que podem superar gràcies a la medicació, o bé aquelles que presenten problemes a l’entrada d’úter (coll d’úter o cèrvix).

Per altre banda, no serà possible realitzar la tècnica en dones que no presentin permeabilitat a les trompes de Fal·lopi, que haurà d’ésser comprobada mitjantçant una de les proves complementàries anomenada Histerosalpingografia (HSG).

En alguns casos, el factor masculí sever o oscil·lant també suposa una limitació de la tècnica, i es posa en dubte l’eficàcia de realitzar-la en aquells casos en què, posteriorment al tractament en el laboratori, la mostra no superi un total de tres milions d’espermatozoides amb bona movilitat.

Pel que fa a la resposta al tractament d’ovulació de la dona, cal ésser extremadament cautes amb les dosis emprades: tot fol·licle amb un diàmetre gran (a partir de 16 mil·límetres aproximadament) pot contenir un òvul madur i per tant susceptible d’ésser fecundat. En aquells casos doncs en què la dona presenti una alta resposta a la medicació i com a conseqüència generi més de tres fol·licles madurs, el més assenyat seria aturar el tractament, no dur a terme el procés d’inseminació, deixar passar aquest cicle amb una menstruació normal i en tot cas iniciar de nou el tractaement un altre mes amb unes dosis menors de fàrmac.

Aquest és l’únic criteri mèdic vàlid per tal de minimitzar el risc d’embaràs múltiple que fa anys va portar aquesta tècnica a les portades de molts diaris.

imatge

 Josep Oliveras
 Biòleg. Màster en tècniques de reproducció assistida