Millo, d’home dialogant i nacionalista de CiU a talibà unionista del PPC
Enric Millo va ser diputat al Parlament per CiU entre 1995 i 2003, enquadrat en el sector més nacionalista d'UDC i enfrontat amb la direcció de Josep Antoni Duran i Lleida, va saltar de les llistes de CiU a les eleccions al Parlament del 2003. En aquell moment va contactar amb ERC a través d’un intermediari del món empresarial gironí, tal i com va confirmat Josep Huguet al directe!cat, i posteriorment es va reunir amb el llavors secretari general d’ERC, Joan Puigcercós, que va rebutjar l’oferiment de Millo tal com ha explicat avui a RAC1.
Millo, una espècie adaptativa
Després de veure frustrades les seves expectatives de “feina” a ERC, on es va apropar per motius laborals i de subsistència, Millo va fitxar pel PP de Josep Piqué i, quan Acebes i Zaplana van posar fi al regnat del vilanoví, no va tenir cap mania per adaptar-se al gir espanyolista dels populars. Cal destacar que Millo en la seva etapa a CiU era portaveu de la comissió de treball on va coincidir amb Alícia Sánchez Camacho, també gironina i tots dos vinculats a la delegació de treball. Millo era en aquell moment un home dialogant i que quedava bé amb tothom, fins al punt que va promoure un viatge a Suècia amb la comissió de treball del Parlament per conèixer el model d’ocupació suec, que va donar els seus fruits en el que es va anomenar “el pacte d’Estocolm”, un pacte no formal, que va permetre posar d’acord CiU, PSC, ERC i PP en alguns aspectes relatius a polítiques d’ocupació. Lluny queda aquest aspecte dialogant i cordial que pocs encara recorden de Millo, el seu tarannà nacionalista català ha fet un gir de 180 graus i el seu discurs s’ha tenyit d’agror i bel·ligerància en contra el dret a decidir dels catalans i els interessos de Catalunya, això sí, ha aconseguit mantenir “la feina”.
