D’entremig del món fantàstic de Zapatero i el seu particular país de les meravelles surt com renaixent del mig de les cendres un nou món molt més realista que l’anterior: el món de Pandora. No és pas d’aquest que vull parlar, hi ha moltes referències sobre el tema, sinó de l’altre; producte de la fantasia i fatxenderia.
El present del país a finals de gener pinta encara força negre, [sobretot després de la publicació de l’últim informe del FMI que exclou Espanya del inici de la recuperació econòmica]; del color negre parlava, i al fons de tot; però molt i molt al fons, es comença entreveure el color de la primavera; molt aviat arribarà març.
Què us pensàveu?, que us enganyaria com fa l’executiu dient-vos que ve bonança, amb aquest estil tant juvenil, fins i tot infantil diria jo, tant propi d’aquesta “patoleia”, fent demagògia barata i jocs malabars amb els seus eufemismes? No, no us vull enganyar com han fet amb els pensionistes dient-los que pujarien les seves pensions però amagant-los l’abolició de la deducció a l’IRPF dels 400 €uros i per tant veient reduït el seu poder adquisitiu considerablement. Us vull dir la veritat: la crisi no ha passat, l’atur continua creixent però menys per què també hi ha menys llocs per destruir i la política social de Zapatero no és més que “corramos un tupido velo” abans que se’n adonin.
El país de les meravelles d’en Zapatero narra la història d’un poble treballador, acostumat a rebre bastonades que veu com de cop i volta els seus mandataris juguen a partits ridículs de croquet amb cartes humanitzades que els representen, esperant que la reina Salgado o el seu concubí Corbacho no els tallin el cap.
Aquest govern ha demostrat una vegada més que el seu sistema institucional és absolet i que necessita una renovació urgent de personal, sobretot de l’interí. I ha de saber que el poble ja no se’l mira amb la mirada innocent d’una nena de casa bona, com fins fa poc, sinó que sent la necessitat d’extingir aquesta societat victoriana que l’estrangula cada cop més fins deixar-lo sense respiració; sempre ens queda l’esperança que no ens acabaran afogant doncs ens necessiten per la seva pròpia supervivència i per mantenir la integritat dels seus patrimonis.
Així que mentre esperem que els colors del futur arribin aviat dins qualsevol ecosistema polític i just ara que encetem l’any electoral ens prepararem per escoltar les noves formes de govern amb programes “d’acció impracticables i fal•laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi” i aparentment populistes.
