Diumenge, 26 de setembre de 2021 - Edició 1158
La República

Xavalla

(Publicat a “El Punt Avui” el 20-Ago-13) Recentment el jutge del Cas Palau de la Música ha donat a conèixer les conclusions de la instrucció del cas. La instantània que […]

Cesc Batlle
Cesc Batlle 07/09/2013

(Publicat a “El Punt Avui” el 20-Ago-13)

Recentment el jutge del Cas Palau de la Música ha donat a conèixer les conclusions de la instrucció del cas. La instantània que n’emergeix té un detall i cruesa poc habitual, i podem saber prou quina ha sigut la distribució dels beneficis d’aquesta activitat il·lícita, com per a extreure’n algunes conclusions i il·lustrar les tres pitjors conseqüències de la corrupció. No cal dir que el Cas Palau afecta a CDC però que, vistos els titulars dels diaris, podríem estar perfectament parlant de l’ampla majoria dels partits polítics.
 
La primera d’aquestes conseqüències és el desànim i desencís que provoca en tots els ciutadans complidors, de bon grat o per força, amb les seves obligacions. Certament la classe política no sorgeix del buit, i la permissivitat social té molt a veure amb aquest estat de coses. Però és que moments com els actuals, en els que sembla que, literalment, no hi hagi un pam de net, actuen com un enorme impulsor de l’estat d’ànim de que tot s’hi val, i de que el que no trenca la llei en benefici propi, o no pot, o és un sòmines, ço que reforça aquesta espiral tant negativa.
 
Les conclusions diuen que de tots els 4% pagats per Ferrovial per aconseguir obres públiques, un 1.5% (!!!) anava als desaprensius Millet i Montull, i només un 2.5% anava a parar a CDC. Això mostra lo molt lucratiu que és participar en aquesta mena d’exercicis per als intermediaris: quasi la meitat dels diners en transit es queden a la butxaca dels delinqüents que, amb la seva activitat, permeten que la roda de la corrupció pugui rodar.
 
Les xifres concretes d’aquest cas són molt importants per a un particular, però són pura xavalla per a una empresa gran, com uns costos més que després es repercutiran al cost inflat de l’obra. I aquesta és la segona pitjor conseqüència de la corrupció: que els costos de la mateixa els acaba pagant al final la societat en el seu conjunt. El Banc Mundial estima que el cost promig mundial de la corrupció encareix el cost de poder operar i fer negocis per a les empreses en un 10%.
 
Finalment, mostra lo barat que arriba a ser comprar un govern. I aquesta és la tercera conseqüència de la corrupció i, molt possiblement, la pitjor. Efectivament, aquí estem parlant d’obres públiques, però no se li escapa a ningú que un partit que participa en aquesta mena de tripijocs, queda terriblement compromès, amb dossiers per totes bandes que en poden comprometre els dirigents quan, com ara, políticament convé.
 
Aquesta mena d’arranjaments, els crèdits bancaris rebuts pels partits i després condonats sense contrapartides, i les portes giratòries entre l’administració i els càrrecs lucratius en consells d’administració o feines directives de les grans empreses i corporacions, de la qual cosa la llista d’exemples no té fi, porta a tenir uns governs efectivament molt afeblits perquè, qui gosa mossegar la ma que dona, o donarà, de menjar?
 
Fins i tot en el cas de que hi hagi algun esperit pur o irredempt que no vulgui acomodar-se a aquest ordre de les coses, quin suport pot esperar rebre de la majoria dels seus companys de partit? Per exemple, qui s’atrevirà a implantar una taxa a les emissions de carboni, imprescindible per a mirar d’evitar rebentar el sistema per als nostres fills i nets, quan això impactarà directament el compte de resultats de totes les grans companyies energètiques?
 
Al marge de donar ales molt legítimes als escèptics amb el sistema, per un preu molt assequible per als compradors, això significa que vivim a una democràcia molt limitada en les decisions i canvis que realment pot arribar a implementar, encara que sigui en assumptes crítics.