Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024
Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024

Volare, oh, oh, Cantare, oh, oh, oh, oh…

|

- Publicitat -

VOLARE
Sóc fan de Joan Tàpia però no entenc per què quan analitza el 20% de vots a favor de la recent consulta popular sobre Catalunya Estat, arriba a la conclusió que si en un referèndum per la independència “ anessin el 45% contra el 55%, o a l’inrevés, el 55% contra el 45%, la divisió catalana encara seria més gran i més perillosa”. O sigui que, segons aquest pronòstic, preguntant no es va a Roma sinó al puto pedregar.

Per mi, de tots els comentaris sobre la consulta, aquest de Joan Tàpia és el més inquietant perquè sembla que vulgui dir que si el desig d’assolir una futura llibertat real a Catalunya fos equiparable al desig de mantenir la vigent llibertat banal i autonòmica hi haurien ganivetades pel carrer. Com la confrontació de la Biga i la Busca, actualitzada: uns, creguts que hi perdrien prou deixant de ser espanyols i altres creient que hi guanyarien prou anant per lliure. Clar que parlem sobretot en termes econòmics però també lingüístics i en definitiva de la capacitat de tenir un pla estratègic nacional sotmès o no al tarannà madrileny.

Publicitat

TUNELADORA FEDERAL
Sembla però que els espanyolistes catalans, els petits, els grans o els mitjans, a Arenys només hi volen veure- i fer veure- radicalisme, sense adonar-se’n que la idea de la Catalunya Estat ja no perviu en la clandestinitat sinó que actualment abasta un 20% declarat de la opinió ciutadana. A Espanya en diuen el virus nacionalista i no s’ho creuen que el grau d’infecció només sigui d’un vint.
Per la nostra ciutadania en canvi, Catalunya Estat ha deixat de ser matèria radical de fa temps i el passat antifranquista del concepte, com el de molts que avui defensen un federalisme utòpic, ha circulat per caps i cors des d’un estatus radical clandestí a un status normal democràtic. Això sí, el que té de bo i de dolent aquest progrés s’ha hagut d’assumir amb tensions, seny i debats que perduren.
Però en definitiva els qui es decanten per la llibertat real d’aquest país van ampliant amb sort i esforç el cercle virtuós i han portat la qüestió nacional, la necessitat de tenir un estat propi, al centre de la política catalana, posant-la al costat de totes les altres qüestions que preocupen els ciutadans. On és el radicalisme?

Però de la mateixa manera que mai és un bon moment per un canvi social, ni per plantejar la vigència de la monarquia, ni per netejar els crims del feixisme, ni de fer justícia al President Companys, per alguns progressistes catalans tampoc arriba mai el bon moment per donar suport a la llibertat de Catalunya i continuen perforant el túnel sense sortida de la llibertat banal de l’autonomia. Diuen que foraden per federar però saben perfectament -perquè hi són presents en nombre suficient- que foraden per foradar, atès que a l’altra banda de la muntanya, allà a Castella, ningú forada ni foradarà. Malgrat tot, per ells cap dels temes que Espanya no ha sabut resoldre al llarg dels segles està per sota de la nostra sobirania ans sempre al davant per ajornar-la. Avui, Arenys no és el camí, diuen, perquè justifica la radicalitat. Ahir, quan Espanya anava bé no tocava perquè la bossa sonava i quan ve la crisi tampoc toca perquè hem de ser solidaris i no desequilibrar-los amb els nostres radicalismes.

RADICALS LLIURES
Aquest és el seu leitmotiv post Arenys: expressar-se en llibertat fomenta els radicalismes. Els espanyolistes catalans han equiparat el radicalisme feixista amb el catalanisme popular identificant la consulta d’Arenys com un acte clandestí anti sistema, com una prova que els catalans que volen expressar el seu desig de tenir un estat propi atempten contra el règim democràtic espanyol, cabrejant-lo.

Si ho mirem així, com una estratègia per devaluar un moviment cívic molest, s’entén millor l’article de Joan Tàpia. En vaticinar el perill de la divisió catalana entre el 50% de catalans que volen un estat propi i el 50% que volen ser espanyols insinua que de produir-se un decantament així d’explícit tornaríem a veure les mòmies de les monges a les portes d’esglésies i convents com a la setmana tràgica. Que es desfermaria una guerra civil catalana i els tancs espanyols serien requerits per una intervenció emparada per l’ONU i que entrarien per la Diagonal amb la bandera del toro a la torreta i els tanquistes cridant “a por ellos, o-é”.
La qüestió és extingir qualsevol flama. Han deixat ben clar que en els seus escrits mai es produiran les condicions històriques necessàries per a considerar positiva una qüestió – en aquest cas la qüestió nacional catalana- si la qüestió no els interessa. Per tant, ho pinten tan negre com saben, cadascú amb el seu argument, i au, com diuen a València, a fer la mà. És evident que la pregunta d’Arenys feta pels professionals de les enquestes no hauria aixecat cap mena de polseguera. És el catalanisme popular organitzat el que els toca la pera, la societat civil, ni que sigui free lance per una consulta, en un poble tranquil i de manera pacífica. No estan d’acord amb el jurista Jonh Rawls quan afirma que “el concepte del que és just és previ al concepte del que està bé”.

Davant del cúmul de retrets i mal averanys no queda més que dir-los: nois, aquesta cançó ja cansa. Ha estat un pal haver passat mitja vida patint els franquistes i l’altra mitja aguantant els “transicionistes” vitalicis, aquests professionals qualificats que van invertir el seu futur en el gran pacte de la transició ( versió borbònica de l’ acudit del dentista). Sumant les dues parts això fa tota una vida de Machín amb el mateix bolero de fons: “si tu no vas ellos vuelven”. I hom pensa: ja que us agrada tant el serial per què no us apunteu a l’èpica del “si tu me dices ven lo dejo todo” que els proposa l’independentisme?

L’OASI
Tan de bo, ben aviat, sigam al 50% per banda que diu el Sr. Tàpia- un 50% per la independència i un 50% per l’autonomia espanyola- perquè Catalunya demostraria ser un model de respecte democràtic i possiblement ho seria per una aplicació catalana de la tesi del dentista. Potser donaríem al món una lliçó de convivència que posaria el país a un mil•límetre de la seva llibertat definitiva. I la veritat és que aquí no hi ha tensions irresolubles més enllà de les que ens provoca la secular incompetència democràtica del búnquer madrileny i els seus aliats, incapaços de federar l’estat espanyol i deixar que els catalans decideixin el que més els convé.
Sí, per què no? Aquí som a l’oasi català, situat en mig del desert democràtic d’una Espanya intolerant amb la diferència, sobretot quan aquesta diferència sobrepassa els límits del rar, de l’etnològic i del folklòric ( avui, ni això!) per transformar-se en un fet diferencial d’abast nacional i amb projecció històrica en tots dos sentits, és a dir cap enrere i cap endavant. Sí, digueu-li un oasi, és un fet; ho és tant per la qualitat de vida del nostre país, com per la grandesa i l’amplada acollidora del Barça, com per l’esforç col•lectiu per mantenir viva una llengua i una cultura. Fins i tot la part de cultura castellana. I per la capacitat d’emprendre, qualitat avui afeblida per la manca d’impuls estatal, més dirigit a igualar les diferències entre el primer i el darrer de la classe.

Per què hauria de treure ningú les mòmies de les monges al carrer si Espanya deixés de ser a Catalunya?

Publicitat

Opinió

Minut a Minut