Vexats i pagar el beure

Fa uns anys, la frase de moda per parlar dels catalans era “cornuts i pagar el beure”, com aquell marit a qui li fan les banyes i a sobre ha de pagar ell la consumició. Ara, crec que aquesta frase ja ha quedat obsoleta i, per desgràcia, hauríem d’utilitzar altres expressions per referir-nos-hi, per exemple “discriminats i pagar el beure”, “detinguts i pagar el beure”, “insultats i pagar el beure” o “vexats i pagar el beure”, i de passada totes les consumicions, els peatges i el cafè per a tothom. I que els aprofiti.
 
Un estudi  publicat fa uns mesos per la Plataforma per la Llengua aplegava 40 casos de discriminacions que havien patit diverses persones arreu dels Països Catalans per parlar català. Justament, el contrari del que tan anuncien el PP, C’s i tota la caverna mediàtica. A mi no m’agrada que sigui així, però és així, aquesta és la realitat i aquests 40 casos, reals, documentats i ocorreguts durant els últims 5 anys, proven no només que no és possible viure plenament en català sinó que el català és una llengua odiada, menystinguda, infravalorada i perseguida, fins i tot criminalitzada.
 
Ja n’hi ha prou de ser discriminats a casa nostra per parlar com parlem. És l’hora de deixar de patir aquests atacs, que haurien d’arribar tots i cadascun al Tribunal dels Drets Humans. Dissortadament, el cas d’Èric i l’Exèrcit del Fènix no ha fet reflexionar als responsables de casos com:
un ciutadà que entra a la caserna de la guàrdia civil d'Inca per fer una denúncia i en surt denunciat per haver-hi parlat en català, un veí de l'Alt Empordà que va ser agredit verbalment i físicament per una parella d'agents de la guàrdia civil, i jutjat per haver-se negat a parlar en castellà, un veí de l'Ametlla del Vallès que va ser retingut il·legalment a l'aeroport de Barcelona per haver parlat en català i en anglès o un jove mallorquí que passà una nit al calabós per no haver respost en castellà a la guàrdia civil. I així fins als 40 casos denunciats i els milers que no es diuen.
 
 
Mentrestant, parlem d’en Bárcenas, de l’Urdangarín i del senyor Fabra, que no té res a veure amb aquell que es deia Pompeu.