Vencerem
Vencerem, traç a traç, vers a vers,
rem a rem, venç la falç, naveguem,
vela a vela, la mar serà lliure i nua,
com la lluna que ara continua, junta,
carregada d’idees, que ens alliberen.
Com a éssers, com a poble, ben plens,
de totes les lluites clandestines insubmises,
temptant les subterrànies substàncies terrenals.
Essència i consciència de la consistència llunàtica,
abans de ser pensada, ja creada, ja lliurada, als vents.
Caminem, corrent, l’objectiu és infinit dins la nit de l’ànima,
la nit del poble que s’allibera, passat el tendre matí de l’espera.
Escrutini i sondeig, entre la gent de la terra, res ja ens governa,
anàrquica alquímia adquirida per druides i druïdesses, ja eternes.
Ingenuïtat d’un terreny infant i verge que vetlla pel somni etern,
desfem les fulles etèries de les vertebres d’un cos ancestral i vell,
tantes vegades la política és un parell de pols oposats, de mentides,
s’ofega a les fogueres dels sants que bufen espelmes de por i encanteri.
Misteriosos són els ulls marins de les serres compromeses amb el sol,
que de nit s’adorm, amb la força i la fura d’un antic ball de sensacions.
Anem allà on ens omplim de les més belles raons, de saviesa innata.
És un neguit constant, mai casual, quan les mans s’omplen de minerals,
la teva essència interior és la consistència d’una ciència feta de segles,
arribarem allà on les paraules són silencis dins les nits de llavis plens,
els brillants que dus als ulls són la lluita que ens dóna la saviesa,
mai perduda, mai permesa, aquella que trenca lleis i complexes,
lluny dels anys compromesos amb les empreses mai captives.
Aquell qui no creu en la victòria i fa ulls cecs a la veritat,
potser no sent, ni creu, ni viu, ni estima, no batega, es mor.
L’amor que varem encendre entre guspires de flames eternes
és un desgavell fet de clavells vermells, que tots duem al cor.
Valent, batec etern, que veu com vencem, vencerem, a rem.
Venç la falç, segant de soc arrel, qualsevol pres de consciència,
bat el cel, mite de mel, somni candent, de la saviesa ben entesa.
Som valents, som fidels, som aquell breu estel de puntes erigides.
L’heretgia va ser un invent per a no perdre mai anys d’esclavitud,
quan aquell qui creu que tot està per fer és al primer i al darrer anhel,
creure en sants o màrtirs mai no alliberà, la democràcia és fal•làcia.
Vencerem, i doncs, ja som més enllà dels cels, que alimenten les ànimes,
les ànsies, les mateixes ganes i les tornades, anades, vingudes, sentiment
de tanta gent, com ens és germana, arribant allà on l’alliberament mana,
mana i no entén de renúncies, no denúncia, no hi ha cap acte vil o brut,
s’estenen les notes entre pentagrames antics que no vénen d’enlloc
i van arreu, són dins el teu cor, quan ja ningú no hi creu, tots ho fem.
Vers a vers, vencerem, i doncs, ja som del tot eterns i valents,
som el temps que ens queda, dins un rellotge de sorra silent,
on hi cap tota la gent, gra a gra, sorra a sorra, or a or,
la sort no és la dissort, és un hort de robí encès,
quan l’univers ja neix, ja creix, celebrem,
celebrem el cel de les victòries,
que ja som un sol cos,
que som un sol cor,
que de res ens val
tot l’aprés ahir,
que som el vent,
el cau, la clau,
que obre portes,
quan creiem perdut,
el més llarg dels somnis.
