Dimecres, 16 de juny de 2021 - Edició 1055
La República

Vagarà per l’espai exterior una Catalunya independent?

És una evidència que els esforços emprats pel Gobierno de España i en particular pel seu Ministre d’Afers Exteriors, el Sr. Garcia Margallo al llarg dels ja gairebé dos darrers […]

Help Catalonia
Help Catalonia 22/04/2014

És una evidència que els esforços emprats pel Gobierno de España i en particular pel seu Ministre d’Afers Exteriors, el Sr. Garcia Margallo al llarg dels ja gairebé dos darrers anys han estat absolutament balders i inútils a l’hora de vèncer l’activitat d’uns quants milers d’activistes catalans disseminats per tot el món. I és que l’objectiu del poble català de votar per a decidir col·lectivament el seu futur no pot ésser aturat amb una recualla d’arguments retòrics, imperialistes i passats de moda absolutament. Donat que Espanya ha assumit que l’argument del greuge i el maltractament econòmic que presenta Catalunya és absolutament irrebatible (aquest tema ha estat força debatut, però hi tornaré en un article proper), l’Estat ha començat a variar l’estratègia: ja fa un temps que tota l’artilleria estatal es concentra preferentment en un dels arguments de la por: el del no reconeixement internacional d’una Catalunya independent. El mateix García Margallo ho deixà ben clar a mitjans del mes de març: “una Catalunya independent vagarà per l’espai exterior sense reconeixement internacional”. Cal recórrer a una dosi important de “carcamalitat intel·lectual” en paraules de l’apreciat Martí Anglada per a fer una afirmació d’aquestes característiques. Donat que durant el mes de març he tingut l’oportunitat d’escoltar i debatre en diferents ambients amb l’esmentat Martí Anglada i en Carles Boix (membre del Col·lectiu Wilson), tot seguit us n’exposo les idees principals a la vora del ressò internacional del procés i alguns escenaris possibles.

Des de la Diada del 2012 el món observa Catalunya, ens observa. El Gobierno de España pretén castigar-nos als catalans dia sí i dia també amb els suposats “silencis” de les diplomàcies internacionals respecte al nostre contenciós, però la realitat és que aquests silencis són un bon senyal, donat que el fet que els estats no prenguin posició a favor d’un estat en un tema tan rellevant com un contenciós relatiu al seu desmembrament, significa una posició d’“esperar i veure”. Cal recordar que els estats mostren sovint solidaritat entre ells, per tant el fet que no ataquin un procés clar de secessió com el nostre cal valorar-lo com un èxit importantíssim, màxim tenint en compte la nostra migrada maquinària diplomàtica.

El procés de recuperació de la sobirania de Catalunya arribarà al seu darrer objectiu depenent de la passió i els esforços que els propis catalans hi posem. Repetir una extraordinària Diada el 2013, un any després de la massiva manifestació del 2012 ha fet que molts governs vegin que el procés va de debò, que no és una flamarada. Exemples –de vegades els petits detalls són molt il·lustratius- d’això són l’enviament d’un enviat especial del diari parisenc Libération a Catalunya per cobrir la Diada del 2013, o France Info parlant dels creixents “intercanvis culturals de Catalunya amb els seus germans del nord, els nord-catalans”, o un banc suís estudiant “què fer en cas d’independència de Catalunya”. Aquests exemples s’esdevenen arrel de la segona Diada multitudinària. Tot està a les mans dels catalans. A les nostres mans.

Tots els països que compten per alguna cosa al món (i els que no compten probablement també) coneixen perfectament la situació d’Espanya i privadament admeten que Espanya no pot continuar així. S’han vist pressions publiques al Sr. García Margallo per part d’alts dignataris internacionals (p. ex. del francès Laurent Fabius: “Sr. Margallo, vostès tenen un problema i també en tenen la solució”, li va etzibar el francés en una roda de premsa), per tant això dóna una idea de la imatge d’Espanya al món. I l’imatge d’Espanya (creixent corrupció, ensorrament econòmic, deute monstruós, atur desenfrenat, Monarquia qüestionada i involucrada en escàndols de corrupció, noves lleis involutives o que retallen drets bàsics –avortament, pel ministre Gallardón, educació, pel ministre Wert, drets personals pel ministre Fernández Díaz) no és realment gaire bona avui al concert internacional.

Per al món anglo-saxó (Gran Bretanya, Estats Units), la cosa és clara i diáfana. Hi ha un punt clau: democracia. El món anglo-saxó està fascinat per un poble aixecat pacíficament en defensa de poder decidir el seu futur col·lectiu. Però ni la Gran Bretanya ni els Estats Units prenen les decisions a la Unió Europea, per tant el seu suport és important, inclús podriem dir que és condició necessària, però no és suficient.

França –per una qüestio geopolítica- i Alemanya –pel seu poder econòmic- decidirán al final com es tractarà el tema de Catalunya si els catalans decidim anar fins el final. França pot veure Catalunya com un aliat potencial si promovem a ulls de França el rol de Catalunya com una “Bèlgica del Sud”. El mapa mental dels francesos inclou Catalunya, de la mateixa manera que inclou Bèlgica. De fet, Napoléo annexionà Catalunya a l’Imperi Francès el 1810, l’únic territorio d’Espanya pel qual prenguè aquesta decisió. Perseguia completar el mapa que els cardenals Mazzarino i Richelieu havien dibuixat 2 segles enrera, herencia dels temps de Carlemany. La Marca Hispànica havia de tornar als dominis dels francs. Donat que França considera Catalunya una herència dels temps de Carlemany podriem assolir el seu suport si els asseguressim suport gairebé incondicional. Això no requeriría l’annexió a França (fóra un despropòsit sortir d’Espanya per entrar a la jacobina França!), de la mateixa manera que Bèlgica no és part integrant de França, només requeriría el compromís lleial d’ésser un aliat Fidel. França veu Espanya com una còpia corrupta del seu sistema jacobí de govern, dominat per una casta burocrática hereditària i corrupta enlloc de la meritocràcia que regeix el govern a França.

Alemanya reconeix que la situació de Catalunya (i la d’Espanya) és insoportable, insostenible. El Süddeutsche Zeitung parla obertament de “5 segles de decisions anti-econòmiques” a Espanya, i ells, a diferencia dels francesos, entenen molt bé què és una balança fiscal. Però la seva principal preocupació és el deute d’Espanya. Volen cobrar, és la seva maxima preocupació. Ara bé, inmediatament després del deute, la seva preocupació principal és que el 55% de totes les empreses radicades a la Península Ibèrica (Espanya i Portugal) es situen entre Barcelona i Tarragona. I això no és un tema que es prenguin a broma. Això ens dóna un avantatge en el sentit que Alemanya no permetrà cap acció que posi en perill les seves empreses. De fet, el Govern alemany va filtrar un informe del Catedràtic de Dret alemany Kai-Olaf Lang on la qüestió sobre l’acceptació d’una Catalunya independent dins l’UE quedava resolta. El criteri seria “l’invers de Xipre”. Tot seguit l’explicació:

Per a resoldre el conflicte que suposava l’entrada de Xipre (un país ocupat en part per Turquia) dins la Unió Europea, es va reóorrer al dret romà i es va dictaminar que tot el sól de l’illa entraria a la UE, però que les directives europees només s’aplicarien al “vol” (edificis, persones, arbres, conreus…) de la part grega de l’illa. Per Catalunya l’argument seria justament el contrari: en una hipotética Catalunya independent, tot el “vol” del país entraria a la UE, però el sol en restaria exclòs. Això permetria “cercar estratègies de negociació per a l’entrada del sól sense una pressió inmediata”. A tots els efectes, Catalunya seria dins la UE en cas d’independència. Però en l’inversemblant cas que la UE decidís excloure per causa de la democràcia un contribuent net al pressupost comunitari i una població que ja compleix les directives comunitàries, l’adhesió a l’EFTA (Associació de Lliure Comerç Europeu) seria una via alternativa per estar dins el concert internacional de les nacions (dins l’EFTA estaríem al Espai Econòmic Europeu i també dins el Tractat de Schengen). I cal dir que el Secretari adjunt de l’EFTA, Mr. Bauer, ja ens ha assegurat la invitació en cas d’independència. Per tant, seriem a Europa com els noruecs o els suïssos. No sembla una mala alternativa, i en tot cas, en cas que tampoc funcionés aquesta alternativa, com diem els economistes, romandre fora de la UE seria un inconvenient temporal, però restar dins Espanya seria una tragèdia eterna.

Però tot aquest panorama idílic proper a una Arcàdia feliç no s’acomplirà si els catalans no estem preparats per a defensar, mobilitzant-nos, si cal, el nostre dret. Espanya té un estat, i l’utilitzarà en contra nostra (encara més del què ho fa ara). De moment Espanya té una legalitat mitjançant la qual pot mirar de forçar una suspensió de la Generalitat, i fins i tot pot tractar d’intervenir els mitjans de comunicació públics (TV3, Catalunya Ràdio) i la nostra policia (Mossos d’Esquadra). La temptació per fer arribar alguns alts funcionaris (difícilment amb uniforme, però no es pot descartar cap escenari) per a prendre el control de les poques estructures d’estat que tenim és una possibilitat real. Podria arribar a donar-se el cas que fins i tot intentessin arrestar al President i al Govern (retorn al 6 d’octubre del 34, però per iniciativa d’Espanya en aquest cas). Pressions des dels mitjans de Madrid no l’hi falten al Gobierno de España per fer això i més. És veritat que aquest cop no ens enviaran l’artilleria, els tancs o l’aviació, però no es pot descartar una intervenció llampec d’un cos militar d’elit. Podem tancar els ulls a un escenari relativament possible o bé preparar-nos perquè la primera bufada de vent no ens ensorri tot el muntatge que portem dos anys fent. Perquè aquest cop si fallem s’asseguraran que no ho tornem a intentar mai més.
Cal dir que davant d’un escenari d’aquestes característiques, on el tema es solucioni via legalitat estatal, la UE no farà absolutament res. Un tema intra-estatal resolt per la via legal no compet a un club d'estats sobirans com la UE. Pensar que la UE ens traurà “les castanyes del foc” és il·lusori, naïf i infantil. Ja tenim les experiències de com éssent un estat quasi-sobirà i amb un tractat internacional de pel mig (Gènova, 1705) els nostres aliats ens varen abandonar, o com formant part d’un estat legalment constituït (República Espanyola, 1936) les nacions europees ens varen deixar abandonats a mercè de l’agressivitat dels colpistes que rebien suport explícit dels feixismes europeus. Tenint en compte que el nostre estatus jurídic actual és insignificant comparat amb aquests dos exemples, cap suport internacional podem esperar sense que internament forcem aquesta intervenció.

Per tant, davant un escenari com el que he descrit anteriorment, només en la mesura en que els catalans decidim resistir-nos (mitjançant la mobilització ciutadana, sempre per mitjans pacífics) a aquestes accions, generarem un ambient que farà possible una intervenció/mediació internacional. Però la condició necessària serà un cert nivell de resistència/conflicte. Tots els informes per forçar una acceptació de Catalunya a la UE i totes les simpaties que generem a nivell internacional acabaran en el calaix dels mals endreços de les cancelleries internacionals si com a poble no prenem la decisió i tenim el coratge de sortir al carrer a defensar la nostra llibertat. Algú va dir fa temps que la llibertat no te la regalen, te l’has de guanyar. I té raó. Molta raó. Serem dignes de guanyar-nos la nostra llibertat o escollirem que altres ens segueixin governant a la seva conveniència i disposant del nostre present i futur i del dels nostres fills i néts?

Àlex Furest

Economista. Membre de Help Catalonia i de la Sectorial d’Economia de l’ANC

Twitter: @alexfurest