Per avançar cap a la sobirania, amb o sense el vestit d’independència, o per seguir amb la disfressa de l’autonomisme, a gust de Madrid, confiant amb les boniques paraules sense compromís vingudes des d’on ja en tenim experiència ?.
Estem en aquest dilema. Tothom vol unitat i tothom veu i tracta de traïdor a qui no s’enganxa a la seva de unitat.
Tot s’ha convertit en molt complicat. Pels nostres propis defectes, però també perquè el principal objectiu de fora, i també de les sucursals establertes a dins, també era això, el de confondre’ns, el de crear tot el desgavell possible. El de combatre les legítimes reivindicacions de la manera més barroera i impresentable amb tota mena de recaragolaments, enganys i mentides.
Paral·lelament, sembla ser que el canvi polític de l’eix històric de la ciutadania que viu a Catalunya ha canviat i ja es palpa que el catalanisme de xiruca i nova cançó, que molt majoritàriament havíem exercit sense cap més necessitat fins es pot dir passat poc més de començament de segle, ara és un declarat sobiranisme, en molts casos radical.
Qui més i qui menys, els ja «grandets» que ho varem viure en primera persona, com les noves generacions, alienes a aquell moviment, han anat fent el canvi de sentit, pel propi madurament de la societat i, sobretot, per les evidents i continues mostres de que només se’ns vol, i només se’ns aprecia, pel PIB que representem dintre de l’Estat.
També pel convenciment de que és el propi Estat qui és monolític, arcaic, ancorat en el medieval regne de Castella, comprador de silenci a canvi d’acontentar qui defensa altres ordres de coses -menys amb Catalunya i els catalans, clar, perquè aquests principis hi inclouen masses singularitats- amb actituds arbitràries i, en el fons, sempre uniformistes.
Un Estat que encara es creu, i utilitza, el dret de conquesta en front dels problemes polítics que se li presenten, amb el que, per molt que canviessin les coses, mai no podríem arribar a entendre’ns de tu a tu, com la nostra història es mereix… i més de dos milions de ciutadans catalans demanen, cívica i pacíficament, sempre que hi ha ocasió.
Unitat, si, sempre. Tot i que, en aquests moments s’ha de ser conscient de que ha de costar molt d’aconseguir. El dret legítim de defensar interessos i ideologies, la diversitat de sentiments disposats a aflorar i ser reivindicats. I sobretot, unitat per a fer què quan, si no canvien els marcs, queda clar que qui obra i tanca la porta son precisament els que no la voldrien.
