Dimecres, 22 de setembre de 2021 - Edició 1154
La República

Una lliço important

(Publicat a “El Punt” el 04-Feb-09) Quan els nostres representants polítics varen decidir reduir pràcticament al no res l’Estatut que havia sigut aprovat al Parlament el 30 de Setembre i, […]

Cesc Batlle
Cesc Batlle 21/04/2010

(Publicat a “El Punt” el 04-Feb-09)

Quan els nostres representants polítics varen decidir reduir pràcticament al no res l’Estatut que havia sigut aprovat al Parlament el 30 de Setembre i, una vegada més, acceptar quatre engrunes insuficients en les negociacions amb en Zapatero, alguns varem pensar que s’havia perdut una oportunitat única. Una oportunitat de negociar amb fermesa i, en el pitjor dels casos, de dir “no” si Madrid es negava en rodó a estar d’acord amb un contingut que fos mínimament digne. I de, en dir no, fer evident a propis i estranys que a l’estat espanyol és mentida la coneguda cantarella de que “a través del diàleg és pot parlar de tot”. Que, ben al contrari, l’estat espanyol té sostres molt i molt baixos per a les aspiracions d’equitat de les nacions que el componen, té tabús nacionals intocables, hàbits d’espoli molt arrelats i el diàleg és en realitat de sords a on un dels dos té la paella pel mànec i l’altre només pot pidolar. Amb la seva acceptació submisa, els nostres representants varen perpetuar un cop més el miratge “de que és pot parlar de tot” i la confusió que això comporta.

Resulta però, que a l’Estatut estava acordat en blanc i negre, una de les poques coses que es concretaven, el termini per a una revisió, insuficient, però revisió, del finançament de Catalunya. Com tots sabem, aquest termini ha sigut sistemàticament ignorat i incomplert. Tot, absolutament tot, està obert a la interpretació i la renegociació. No és important el resultat final del simulacre de negociació actual, perquè ja sabem ara que el resultat serà humiliant i amargant. Humiliant d’insuficient que serà, i amargant per la forma en com se l’empassaran els nostres representants.

El que és important, és recordar que aquest Estatut que ara s’incompleix en el punt que va ser el principal motiu que ens va portar a voler-ne un de nou, el finançament, va ser aprovat amb tots els ets i uts pel sistema legal espanyol. I que, a l’Olimp de la legislació espanyola, pertany a la categoria més important que pot haver-hi de lleis, la de les lleis orgàniques, per sobre de les quals només hi ha la Constitució espanyola. Totes les altres lleis es subordinen a la d’aquesta categoria. No sembla massa demanar, pensaria un alienígena que ens visites, que un estat complís les lleis que ell mateix aprova.

Així doncs, coses de la història, al final, l’estat espanyol ens ofereix una lliçó molt més important que la que podíem haver après tots si haguéssim dit no quan en Zapatero va aigualir l’Estatut. En aquell moment, els optimistes i els il•lusos podien haver pensat que “ara no hem arribat a cap acord, però quan hi arribem, de ben segur que, un cop s’aprovi la corresponent llei amb tots els requisits legals, es complirà”. La lliçó d’ara, oferta pel govern “amic”, que val la pena que aprenguem perquè ens costa molt i molt cara, és aquesta: no importa el que s’arribi a aprovar en el sistema legal espanyol; tot, sense excepció de cap mena, pot acabar siguent paper mullat, si te a veure amb Catalunya.

Val la pena aturar-se un moment a considerar l’ètica de la situació en abstracte: qui pot sentir-se còmode en un país a on les lleis aprovades legalment, són paper mullat? Ara que els economistes consideren que la “rule of law”, la solidesa i fiabilitat del sistema legal d’un país, té tanta importància en el seu progrés en la mesura en que permet a tots els actors socials i econòmics prendre decisions en la confiança de que es mouen en un sistema legal predictible, a on queden les catalanes i els catalans? Qui vol viure en un país que conculca sistemàticament les lleis que aprova o, com a mínim, les que més els afecten? Amb els impostos que paguem, hem de tolerar que aquest sigui l’estàndard ètic amb el qual ens hem de conformar?

La part positiva de la situació actual, és que varem perdre una oportunitat, però l’estat espanyol ens en ha ofert una de millor, en tant que clarifica de manera extrema quines són les opcions possibles: O ens conformem amb la situació actual, amb la inevitable davallada econòmica que se’n derivarà, com a conseqüència de l’espoli fiscal a que estem sotmesos, o ens decidim començar el nostre camí cap a la independència, per complicat i difícil que sigui. Qualsevol altra alternativa intermitja, ara sabem que, si per algun miracle arribés a veure la llum, l’estat espanyol s’encarregaria de convertir-la automàticament en paper mullat.

Òbviament, aquesta lliçó és al davant dels nostres nassos per a aquells que vulguin aprendre de la seva història. Els que no en vulguin aprendre, ja se sap, estan condemnats a repetir-la.