Els últims desenvolupaments a Síria ens diuen molt de com està el continent asiàtic. La situació a Síria és més calenta que l’estiu barceloní. Tot va començar el 2015, quan Turquia va abatreun avió de combat rus. Després Turquia va patir un cop d’Estat del qual encara n’hem de saber els detalls més profunds. Després els Estats Units han abatut un avió de guerra Sirià, i més recentment la US Airforce ha abatut un Drone de fabricació Iraniana. I no podem oblidar que tot i ser els Estats Units i Rússia els actors més visibles, la Xina també hi juga un rol. Més o menys passiu però un rol, però un rol destacat. Així, Bashar al-Assad ha afirmat en una entrevistaque les relacions del seu país amb la Xina estan creixent. L’últim desenvolupament, un caça bombarder de l’OTAN ha volat arran de l’avió que transportava el ministre de defensa rus; en aquest cas, al mar Bàltic, tanmateix, respon a la mateixa conflictivitat que hi ha a Síria.
El conflicte a Síria ens ensenya que el teló d’acer mai va caure. En tot cas, s’ha mogut cap a l’Est. Perquè Rússia segueix exercint influència a la seva àrea geopolítica, i Occident segueix exercint la seva influència democràtica al veïnat rus.
L’arquitectura és la següent: la guerra de Síria té les ramificacions a una batalla més gran, més amplia i d’abast continental. És la guerra per controlar Euràsia. No en tinguin cap dubte, la crisi d’Ucraïna també entra en l’equació. Rússia, per se, no és un problema. El que preocupa és la potència que podrien agafar la Xina i Rússia si entressin en una aliança que vagi més enllà de l’àmbit polític o econòmic. Un país té el que li falta a l’altre. Rússa és una potència militar, i té una economia fortament basada en els recursos naturals. I és precisament per això, el que converteix l’economia Russa en dèbil. Per tant el punt fort rus és l’estratègic, i la localització estratègica de tropes. La Federació Russa gastaun 5% del PIB en defensa. No cal dir res més oi?
Per altre banda, la Xina és una potència econòmica. Però encara està molt lluny d’esdeveniruna potència militar. Per què ens entenguem, desenvolupar forces de defensa, no requereix només gastar-hi diners. També requereix una tradició, una experiència, haver lluitat en guerres. Un Know-How, uns intangibles que la Xina no té. Tanmateix, l’amenaça xinesa se centra en l’economia. La iniciativa xinesa per expandir el seu poder, es basa en l’economia. Aquest poder es tradueix en la One Belt and One Road.Aquest és un projecte molt idealista, per bé que pot costar de dur a terme. Es basa en la connectivitat de territoris. La falla més gran del projecte rau en creure que el talent es pot substituir amb diners. Principalment perquè posa un èmfasi exagerat en les màquines i no en les persones. Creure que fent trens hi haurà un desenvolupament enorme i oblidar que en aquests trens també s’hi poden transportar terroristes amb una gran facilitat, denota un gran desconeixement de la naturalesa humana. Pel que fa als territoris euroasiàtics, el One Belt and One Road, no es dissenya tant per desenvolupar regions com per extreure recursos i drenar capital humà, tot per alimentar a Beijing. Sembla que la Xina s’inspira en Madrid. Un cas el tenim a Myanmar, on la Xina hi ha construït un oleoducte, però si llegim la lletra petita, veiem que la refineria, que aporta treballs de valor afegit, està a la Xina i no a Myanmar. L’operació de Myanmar és interessant perquè servirà per diversificar les fonts d’energia Xineses, però no aportarà massa al país d’origen, més enllà de l’entrada de divises.
Finalment hi trobem els Estats Units, que a priori tenen els dos ingredients dels quals la Xina i Rússia n’estan mancats. Amèrica és un poder nuclear, militar i econòmic. No només això, pel que fa al soft power, tot i les crítiques a la Guerra de l’Iraq, tot Occident utilitza Facebook, consumeix pel·lícules fetes a Hollywood, té Whatsapp o utilitza un aparell Apple. L’hegemonia cultural liderada pels Estats Units segueix sent considerable. El seu projecte Euroasiàtic rau, sobretot, en el poder marítim, tant militar com econòmic. I sobretot en la confiança dipositada en la Índia per fer de poder estabilitzador de la regió. Si bé és veritat que els Estats Units no dipositen tant de capital en l’aposta Euroasiàtica, la americana és una aposta més segura que no pas la Xinesa. Segurament perquè Occident ha de confiar en la bona voluntat dels pobles Asiàtics, i la Xina fa camins que apunten a Beijing.
Llavors, amb Síria veiem que si la influència acaba sent russa, la Xina hi guanya perquè pot incloure al país de Baixar al-Àssad a la llista euroasiàtica, amb el benefici que això suposa per l’Iran.
Aquí hi veiem dues cosmovisions enfrontades. La Xina és personificada per un venedor de seda, obsessionat pels diners i pel negoci, segurament fent èmfasi en la pau, sempre que la bossa soni. Per altre banda, tenim als Estats Units, personificat per la figura de l’explorador. Una mena de Teddy Roosevelt. En aquest sentit, a mesura que es descobreixen nous territoris, s’hi obren noves rutes comercials, però sempre intentarà promoure valors que pivoten sobre els valors cristians secularitzats. De fet, aquesta és la tragèdia i la grandesa d’Occident, intentar comerciar i alhora millorar les societats.
Si ho mirem des d’una perspectiva històrica, Síria representa el frontispici d’un llibre on s’hi explicarà la gran guerra per dominar Euràsia. A la portada hi diu: “Un venedor de seda i un explorador entren en un bar…”
