Mentre el Fòrum de Barcelona acollia la Fira d’Abril, això que Lluís Cabrera anomena “l’aparador d’un xantatge” amb 800.000 euros de subvenció en mans de García-Prieto, dissabte al nou auditori Atlàntida de Vic es presentava l’espectacle El nou pop. Projecció del documental Cançons a la vora del pop i festival musical en directe amb Els Amics de les Arts, l’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, i El Petit de Cal Eril. Ni els Manel ni Maria Coma, ella per afonia, van actuar tot i que formen part de les cinc històries del pop català recollides en el documental que han fet Eloi Aymerich, Joan Salicrú i Ariadna Vázquez. El DVD és altament recomanable, perquè certifica el boom del nou pop català. A diferència de la irrupció fa uns anys d’Els Pets, Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax’n’busto, Sau… la revifalla musical d’ara és en català també des de Barcelona. No és la conquesta dels grups sorgits a comarques, sinó la certificació d’una normalitat enormement positiva. Aquests nous grups joves d’arreu del país, també de la capital, canten en català. Han deixat de banda la moda de fer-ho en castellà i anglès –que n’hi ha– perquè entenen que es pot ser modern i es pot triomfar a Internet (MySpace, Facebook, Twitter, YouTube i blocs) fent-ho en català.
Si Roger Buch explica al seu llibre L’esquerra independentista avui el lligam entre la política i el fenomen del rock en català de fa uns anys, algú haurà d’estudiar el punt d’inflexió creativa que suposen els rurals El Petit de Cal Eril i els metropolitans Els Amics de les Arts, l’Anna Roig i la Maria Coma. Estem davant d’una normalitat que diu moltes coses del país que s’ha anat construint. Estan passant coses serioses, profundes, només cal parar l’orella. Les lletres no contenen reivindicació, perquè és un pop jove i fresc que té la virtut de fer-se en català i bé. Tan senzill i tan complicat alhora. I, si no, que ho preguntin als que fan cinema.
