Un país que no s’estima a ell mateix, no serà esti­mat per ningú

Segons la pub­li­cació “Times Higher Edu­ca­tion” dues uni­ver­si­tats cata­lanes estan entre les 30 mil­lors del món d’entre les que tenen menys de 50 anys. Es tracta de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra i de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Barcelona que ocu­pen el dotzè i vint-​i-​novè lloc respectivament.

 

Aque­sta és una molt bona notí­cia. I la vull aprof­i­tar per reivin­dicar l’orgull cap al nos­tre país i cap a les nos­tres poten­cial­i­tats com a soci­etat. I és que dar­rera­ment em posa una mica nerviós el dis­curs que s’adopta des d’alguns fronts inde­pen­den­tistes que, no per mala fe, però penso que acaben sent una mica destruc­tius. Sentint alguns dis­cur­sos sem­bla que el nos­tre país sigui un país del ter­cer món, sem­bla que estiguem destrossats i res no fun­cioni. I és evi­dent que tenim moltes man­cances, i és evi­dent que podem fun­cionar mil­lor del que fun­cionem, i és evi­dent que si som Estat podrem fun­cionar mil­lor, però no és cert que res no fun­cioni. No cal que ens fuetegem a nos­altres mateixos.

 

Catalunya és líder en molts fronts i àmbits tec­nològ­ics, turís­tics, expor­ta­dors, indus­tri­als, de drets socials, de sol­i­dar­i­tat… La Il·lusió de mesos enrere la recu­per­arem més fàcil­ment si ens cen­trem en les opor­tu­ni­tat que se’ns obren que no pas amb els laments del present.

 

A mi la idea de que ara res no fun­ciona i que si som inde­pen­dents tot fun­cionarà no m’atrau gens ni mica. A mi m’atrau la idea que ara tot i els entre­bancs ens en sor­tim, i que quan siguem inde­pen­dents podem ser impa­ra­bles. Pref­er­eixo dir que mal­grat tot Barcelona és la ciu­tat d’on podria sor­tir la primera vac­una con­tra la malària i el VIH, o el primer trac­ta­ment con­tra l’Alzheimer. Pref­er­eixo reivin­dicar l’orgull que suposa pertànyer a aquest país, pref­er­eixo que Europa vegi com tenim més força com a Estat que com a comu­ni­tat autònoma.

 

I és que tenim motius per reivindicar-​nos, per sentir-​nos sat­is­fets del que som capaços de con­struir junts i il·lusionar-nos pen­sant en el que podríem fer amb més capac­i­tat d’autogestió. I al món ningú no ens aju­darà en sen­tir els nos­tres plors, ni per la men­tal­i­tat de l’esclau que tot ho veu gris. El món ens aju­darà si som atrac­tius i si els hi inter­essem. Un país que no s’estima prou a si mateix, és difí­cil que algú l’estimi. En gen­eral nos­altres ens estimem molt, no deixem de reivindicar-​ho ni un instant, mal­grat alguns per par­tidisme això pretenguin.

www.ericbertran.cat
@ericbertran