Mai la paraula ‘consens’ no m’havia provocat tanta por. Perquè, no ens enganyem, en aquest escenari de la negociació d’un concert econòmic que ja s’ha rebaixat a pacte, amb el ‘consens’ tenim les de perdre. Dit d’una altra manera, el sistema actual és fruït d’aquest ‘consens’.
Ja es demana obertament al President Mas que faci concessions. Però quines? Lingüístiques o fiscals, estructurals del pacte, o de maquillatge. Poca cosa es pot aigualir i concedir: el concert és en essència recaptar tots els impostos i gestionar-los íntegrament, sense incursions. El que es diu popularment tenir la caixa i la clau.
Es pot rebaixar més una caixa i una clau? La maquinària eufemístico-electoralista de CiU segur que sí. I això és el que fa por. Es creurà la gent de bona fe que capsa és igual a caixa i pany és igual a clau? Aquest serà el cavall de batalla de les properes eleccions i Convergència en farà bandera (després de rebaixar-la, o pitjor, la rebaixarà el primer dia del nou govern!)
En aquest assumpte no hi ha matisos: o ho decidim tot, o no. I si no ho decidim tot sobre els impostos que es recapten a Catalunya, llavors entrarem en una espirall de llenguatge tècnico-polític —ja m’imagino l’Homs esmolant el micròfon— on hi haurà ‘peròs’, ‘circunstàncies’, i ‘el millor dels possibles’ amb un gran èmfasi a ‘l’ara’; és a dir, que ens quedarem com estem però amb una nova celebració d’avanç fiscal i financer.
Més que consens, m’interessen les raons de partits com el PSC que creu que no ho hem de decidir tot (ara, de fet, ho decideixen tot a Madrid, pràcticament, i no es queixen). Per què no volen que Catalunya decideixi on van els seus impostos?
El consens cal buscar-lo, però entre nosaltres i per nosaltres. El millor pacte fiscal és la nostra independència política perquè no depèn de ningú més i perquè cap decret o ‘context actual’, com dirà uns mesos més tard de l’aprovació Mas o Mas-Colell, no podrà retardar-ho, reduir-ho o anul·lar-ho (perquè si s’aprova, aquest és el futur del pacte fiscal, està clar).
