- Publicitat -
- TÉ, JA TORNA, VEUS? Avui sí que ens prendrem el rebentat passat per aigua.
- – Ja fóra hora, coi, que tal com ha anat l’estiuada, una bona remullada no ens farà pas cap mal.
- La conversa dels dos vells em començava a amoïnar de debò. Per la moto, més que res. La pluja és el pitjor enemic del motorista, perquè no deixa alternatives: quan plou, a cobert i santa paciència. No tant per la mullena i el perill obvi de relliscar, com per la visibilitat: l’aigua s’escola per la visera tan amenaçador com això; en realitat s’assemblava força a la monotonia blavosa que havia presidit aquell estiu particularment sec, en què els diaris no havien parat de publicar estadístiques amb rècords relatius a la sequera: dies sense precipitacions, percentatge dels pantans… Vaig estar a punt de replicar que de núvols amb prou feines se’n veia un traient el nas per l’horitzó, i que el tro havia sonat a la quinta força, però de petit m’havien ensenyat a no ficar-me en les converses dels grans.
- Per això vaig decidir entrar a casa, tot intentant buscar una alternativa a la sortida que em proposava fer en moto fins més enllà de Sant Tropés.
- Tot mirant per la finestra vaig poder reafirmar-me en la meva posició; els núvols flotaven més enllà de la perifèria de la ciutat, i no semblava ser que pogués arribar fins aquí i es que quedava força lluny d’on jo vivia . Tot i així vaig preferir no posar en dubte els coneixements ‘’ hortolans’’ d’aquell parell d’ancians.
- La casa presentava un caire humit i ombrívol, com si l’ambient estiuenc i calorós anés desapareixent mica en mica com les gotes que després d’una gran tempesta baixen per les teulades fins acabar evaporant-se.
- Tot d’una, un tro em va fer desvetllar d’aquella pluja d’idees, i vaig decidir pujar al dormitori.
- Abans d’arribar un corrent fred d’aire em va fer esternudar, i al intentar obrir la porta vaig tenir certes dificultats. I tot, degut al fort vent que començava a colpejar la finestra. Suposo que amb un cop de vent s’hauria obert i ara no em deixava obrir la maleïda porta. Un cop oberta em vaig estirar al llit i poc a poc els meus ulls es van aclucar fins a quedar-me adormit. Forces van ser, les vegades que durant aquella nit de tempesta em vaig aixecar d’un bot. Tot i així l’endemà un sol brillant m’espetegava el cap.
- Vaig decidir anar a fer un tomb per les muntanyes i de pas fer una visita a l’oncle. Vaig mirar-me la moto de reüll per veure si amb la forta tempesta havia sofert alguna ‘’lesió’’, i es que la meva moto era com la meva noia. Me l’estimo tant…
- Tot i les dificultats per arrencar-la semblava que el tub d’escapament funcionava amb normalitat, i el dipòsit el tenia ple, per tant, vaig tenir ganes de passar el dia fora de casa.
- En arribar al Coll de l’Alba, on hi ha una altra ermita més gran que la de Puigantich i una gran cisterna des d’on es pot treure aigua per donar de beure a les bèsties, vaig poder contemplar la meravellosa vista que s’escampava fins al mar. Em semblava que dominava tot el món, per un costat la terra i per l’altre, el mar. Aquells paratges els havia somniat moltes vegades com a escenari del meu futur. Un futur de vagant, un motorista errant, que viatja per les terres descobrint i realitzant totes aquelles proeses que el facin sentir-se viu. Vaig continuar el camí, i com que era la tardor i hi havia força gent treballant les oliveres. Hauria preferit no anar trobant els veïns de sempre, per fer petar la xerradeta de si hi ha saó, si hi ha mostra, si el temps ha canviat i de tot allò que omple la vida d’aquella gent senzilla i treballadora.
- Quan vaig arribar a la finca del oncle em vaig oblidar de tot, només volia viure les sensacions que em produïa tornar a beure-la sabent que, properament podria arribar a ser meva. Vaig obrir la porta i vaig revisar racó per racó, per percebre aquella flaire tan característica que emanava i que em portava tants records, de bons i de dolents. Després vaig sortir per anar mirant les oliveres. Les coneixia una per una, sols faltava que els hagués posat nom. Aquella tardor havia fet molt de vent i havia plogut molt poc, a part de la gran tempesta de la mateixa nit i, afegint-hi que no m’ agradava com estava llaurada i com havien podat els arbres, vaig pensar que havia de buscar gent bona per treballar-la. Jo ho controlaria tot. Sovint oblidava els meus ideals de motorista errant i buscava una solució més intel•ligible, tot i que a vegades em feia il•lusions que ben aviat se’m esvairien del cap.
Bé, lectors, de tant en tant, un ha de deixar per un temps la política, i això és el que estic fent durant uns mesos. Crec que després d’un grans esdeveniments però ben farcits de problemes, un el que toca fer es prendre segons quines decisions. Després de rebre critiques injustes, algunes acusacions, doncs un decideix fer una mica de dedicació a la gran llengüa que tenim i que no valorem sovint. No sé si tinc segons quines qualitats per escriure , peró bé m’hi esforço en el màxim possible, i he guanyat 2 certamens de català ja, per tant ara després d’un periode ”politic” em dedico una mica a fer païs amb la llengüa. Es per axió que he decidit participar en el darrer concurs que fa dèria.cat FICCIONS,
Aquest es el primer fragment i de tant en tant n’aniré posant la continuació, M’agradaria que si teniu idees per com continuar el text m’ho fèssiu saber i també si voleu fer qualsevol matís o correcció. Ningú es perfecte i va bé comentar l’estil amb els lectors. Tot i així espero que sigui del vostre grat.
Josep Prat
Publicitat
