Dimarts, 22 de juny de 2021 - Edició 1062
La República

Un 1% de premi (22/01/2016)

Un 1% de premi (22/01/2016)   Abans de res i per damunt de tot, el nou govern català ha assumit que calia pujar el sou dels empleats públics (de tota […]

Vicenç Plans
Vicenç Plans 22/01/2016

Un 1% de premi (22/01/2016)
 
Abans de res i per damunt de tot, el nou govern català ha assumit que calia pujar el sou dels empleats públics (de tota mena, funcionaris, interins o laborals), almenys un 1%. I el parlament català, igualment, per damunt d’ideologies, també ha assumit que calia retornar als treballadors del sector públic un paga extra del 2012 que va quedar pendent. Les preses per aquestes primeres decisions, de moment les úniques, tot i les tant blasmades mesures de xoc, d’urgència, o d’emergència, per raons socials i nacionals, no fan sinó crear, encara més un cert desconcert, per a qui s’ho miri amb cert criteri.
En primer lloc, la mesura del 1% és indiscriminada, ja que també acabarà beneficiant als que ja gaudeixen de nòmines molt sucoses malgrat estar al sector públic, com subdirectors i tota mena de personal eventual o de lliure designació, pels quals aquesta novetat és irrisòria. Així, s’ha perdut una nova ocasió per introduir mesures correctores que equiparin responsabilitats, dignitat professional i sentit d’equip. Amb aquesta mesura, els que més cobren s’acabaran sentit igualment legitimats per ignorar o obviar els qui cobren molt menys que ells.
Fet, malauradament, igualment comú a l’administració catalana, sigui nacional o local. I en segon lloc, hi ha el problema de la paga pendent, per a la qual hagués valgut més la pena obrir el calaix de la solidaritat, ja que ara es podia obrir una àmplia convocatòria pública de places per dotar de medis i talent la prestació dels serveis públics.
Recordem que les vacants per jubilació o d’altres baixes no s’han cobert, durant els darrers cinc anys, tot depauperant els nivells de complicitat i treball entre el personal del sector públics. Davant d’això, i sense que la mesura aprovada hi ajudi en res, els càrrecs directius han tirat de contractacions de serveis, sovint per la via poc fiscalitzada dels contractes menors (imports de fins a 18.000 euros), tot produint-se, de facto, una privatització de rendibilitats més que dubtables.
Per exemple, passa amb els serveis informàtics, pels quals l’administració quasi no té cap empleat propi que escrigui una línia de codi, ja que això només “ho saben fer” empreses de fora, per no parlar de les tasques de manteniment d’edificis, de vehicles, de seguretat, de neteja,… El model d’externalització en el qual s’ha aprofundit en els darrers anys i que va justificar la pèrdua d’una paga doble, al entendre que la feina dels empleats públics pel poc valor afegit que suposava no tenia perquè ésser justament retribuïda, encara perdura. En sentit pràctic, tot sigui dit, ara per ara, hi ha poques alternatives.
Les eines de gestió i de direcció per fer possible una organització administrativa que sàpiga aprofitar tots els seus recursos i talents, tot i algunes excepcions, no hi són. Les ingerències polítiques, els quadres cremats, una funció directiva recelosa i opaca o un sentiment transversal de desconfiança entre els empleats, no fan sinó complicar encara més aquesta assignatura pendent.
El treball cooperatiu, en equip, és imprescindible per a una organització que vulgui prestar serveis de qualitat, de forma integral i competitiva, i per aconseguir-ho, més que premis econòmics, igualment necessaris, és imprescindible una cultura de direcció oberta, transparent i participativa. Molts empleats públics, per no dir la majoria d’ells, s’assabenten de les decisions dels seus caps per la premsa, i mai com fruit d’un treball de deliberació intern. Des de fa molt de temps, s’ha instaurat una indiferència nefasta envers els subordinats del sistema públic, en quasi tots els seus àmbits.
Els polítics de torn porten els seus propis equips (assessors, secretàries,…), els quals acaben deixant incrustats de forma supèrflua dins l’estructura en la qual s’instauren temporalment, i de forma deliberada, arraconen, els que hauran d’acabar fent part de la feina, si és que no s’acaba externalitzant, per la via d’una licitació de difícil seguiment i coneixement.
El greu d’això és que el retorn de la paga doble, de forma escalonada, no hagi suposat una reflexió de fons ni tant sols per part del sindicats, els quals actuen sovint amb interessos molt sectaris, propis del seus acomodats titulars. Si es va retirar el pagament per una contraprestació, és per què aquesta no s’entenia imprescindible… tot admetent clarament, ara amb el silenci de tots els grups parlamentaris, que una vaga de braços caiguts dels empleats públics potser no alteraria gran cosa en la vida quotidiana de la gent, tot i la importància dels serveis públics en els quals estan inserits.
Per tant, aquesta decisió del Parlament de Catalunya és incompleta i, fins a cert punt, grollera. Abans de res, calia admetre i motivar el valor del servei públic que assumeixen tots i cada dels empleats de les administracions públiques.
 
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ ,facebook