Dilluns, 10 d'agost de 2020 - Edició 746
La República

Trista xiulada a l’himne del veí

La qüestió de la xiulada al Camp Nou no té res a veure ni amb la legitimitat ni amb la falta de respecte ni amb cap de les collonades que, […]

Ricard Biel
Ricard Biel 01/06/2015

La qüestió de la xiulada al Camp Nou no té res a veure ni amb la legitimitat ni amb la falta de respecte ni amb cap de les collonades que, per variar, previsiblement s’han anat repetint des d’allà, però també des d’aquí, i en aquest últim cas no només per part del botifleram, sinó també, i això és el més trist, per part de l’anomenat independentisme, que, com sempre, cau en el parany de molestar-se a respondre les cíniques parides del veí. I no és estrany que les respongui; no es estrany que s’entretingui en aquesta mena de coses estèrils per la mateixa raó que no és estrany que els catalanets, quaranta anys després de la mort de Franco, recorrin a la mateixa covardia d’entretenir-se xiulant en l’anonimat d’un camp de futbol allò que no tenen ni cervell ni pebrots per solucionar a les urnes catalanes votant qui cal votar, o tallant colls políticament i assaltant parlaments tal com es va assaltar la Bastilla.

La xiulada al Camp Nou a l’himne espanyol està més que justificada, i és un insult a qualsevol neurona sana haver de dir per què, i per això m’ho estalviaré. El problema ve quan contextualitzem les coses en el cas català i veiem que, darrera de la xiulada, tenint en compte l’historial del patètic i miserable comportament nacional dels catalans en els últims 40 anys, res no suposa cap avenç ni mig en allò que ens pugui dur a la llibertat, sinó tot el contrari: la xiulada no fa més que evidenciar que mentalment i, doncs, nacionalment, estem al mateix lloc de sempre. Si fa cinquanta anys l’anomenat catalanisme es desfogava contra la dictadura al camp de futbol i Franco va morir al llit, cinquanta anys després els catalans fan exactament el mateix, amb la diferència que ara és pitjor: ni Franco no està agonitzant al llit. La xiulada al Camp Nou no fa més que evidenciar que els catalans no tenen cap ni mitja intenció de rebelar-se contra Espanya més enllà d’agafar un xiulet i xiular d’amagatotis entre la massa contra Espanya. Després, au, a votar els inútils, els entabanadors de CiU, amb un president de la Generalitat que encara a hores d’ara implora patèticament a Espanya que mogui fitxa, perquè si no, ja veus què passa, que el poble s’esvera i demana la independència i tot; o bé, au, a votar els altres inútils, aquesta Esquerra amb un líder que d’entrada es proclama catòlic practicant, cosa per a mi suficient per invalidar-lo per a qualsevol cosa elevada en aquesta vida, i ja no diguem per a la política. El nivell d’hipocresia, el nivell de malaltia mental que es tradueix indefectiblement en tebiesa, en baix sostre vital, tot això que cal per ser catòlic practicant només pot que aportar arrogància sota la comèdia de la humilitat impostada, i, doncs, en allò que suposa pretendre que la política no és confrontació i que tot es pot solucionar sent  amics i fins i tot bons germans. Com es veu, molt catòlica, la idea. Per cert, la cosa no us recorda essencialment a l’inútil d’en Pujol? I això, amb Espanya al davant. Ja m’explicaràs.

La xiulada a l’himne espanyol al Camp Nou va estar protagonitzada majoritàriament per catalans subnormalets que van anar de festa i xiulaven perquè els altres catalans subnormalets xiulaven, perquè quedava bé xiular gregàriament i sempre ve de gust desfogar-se, i després cap a caseta i demà serà un altre dia, un altre dia en què seguirem veient Tele5, llegirem la Vanguardia, o ni això, perquè ni llegir no sabem; la xiulada al Camp Nou va estar, en una part gens desestimable, protagonitzada per catalanets que a Barcelona han votat Ada Colau perquè estan molt indignats i són molt revolucionaris i per això fan la revolució a cop de xiulet, ni que siguin revolucionaris de cap de setmana quan hi ha futbol, curiosos revolucionaris proespanyols que xiulen contra l’himne espanyol; la xiulada al Camp Nou va estar majoritàriament protagonitzada per homínids que se senten molt bé enmig de la manada i no saben ni on tenen la mà dreta, ocupats com estan a fer cretines reverències als seus milionaris gladiadors del pantaló curt i samarreta de ratlles mentre uns i altres criden campeones, campeones, com es veu curiosament amb la llengua del veí, al qual xiulen així cal creure que no pas com a deferència, sinó perquè sembla que en català no existeix la traducció d’aital complexa expressió; la xiulada al Camp Nou va estar protagonitzada per un públic tan anormal que troba normal acceptar que el seu equip jugui una copa que s’anomena Copa del Rei (espanyol) mentre alhora xiula l’himne del país del qual és monarca el rei espanyol, en comptes de rebutjar jugar aquesta copa per estalviar-se la incongruència, i això per més que alguns catalans fal·laçment ho justifiquin dient que volen la copa però no el rei, cosa ben estranya, sobretot quan vam poder veure el capità de l’equip dels alegres xiuladors tustant efusivament i afectuosa el braç del rei dels espanyols en recollir la copa mentre, curiosament, els catalanets xiuladors, aleshores sí, aplaudien, cosa que va suposar una radiografia precisa del país de pallassos xitxarel·los indignes de ser respectats que tenim, que és en definitiva exactament el que passa, com és natural no se’ns respecta i no per res se’ns pixen i caguen a sobre, i espera’t perquè això no és res del que ens acabaran fent si continuem limitant-nos a aquestes divertides actituds xiuladores i performances diverses; la xiulada al Camp Nou va estar majoritàriament protagonitzada per catalans papanates que creuen mantenir llaços de germanor amb un poble, el basc, que naturalment passa olímpicament del poble català perquè l’últim que li interessa per a la seva butxaca és la llibertat dels catalans; la xiulada al Camp Nou va estar protagonitzada majoritàriament per catalans que confonien l’opressió espanyola sobre Catalunya amb la reialesa espanyola, i que si en comptes de tenir Espanya monarquia tingués república deixarien de xiular l’himne espanyol, tret naturalment que es posés de moda xiular la hipotètica república espanyola; la xiulada al Camp Nou no va fer més que ratificar per enèsima vegada que els catalans, per no fer enfadar més del compte l’amo espanyol, són incapaços de superar la reivindicació lúdica, infantils com són, a gust com es troben sent tutelats per Espanya, amants de l’eterna queixa ploramiques i per això al·lèrgics davant la idea de ser independents, amb el que suposa d’haver d’assumir la responsabilitat de les pròpies decisions; la xiulada al Camp Nou suposadament contra l’Estat espanyol va demostrar la ferma voluntat dels catalans de continuar presoners d’Espanya fins a l’eternitat; la xiulada al Camp Nou va demostrar la curtesa de mires espanyola en no adonar-se que la xiulada només era que més del mateix per part dels catalans, una altra mostra d’impotència, incapaç com es aquest poble d’anar més enllà d’agafar-se de la maneta, fer v baixes i monumentals xiulades en un camp de futbol; la xiulada al Camp Nou va demostrar l’estupidesa integral dels catalans en no adonar-se que l’ofensa dels espanyols per la xiulada rebuda els delata com un estat mindundi en no entendre Espanya que, tractant-se dels catalans, de fet ells, els espanyols, haurien de celebrar la xiulada al Camp Nou, perquè no va ser més que la prova del nou que al ramat català se’l té justament controlat. La xiulada monumental al Camp Nou va evidenciar un fet entranyable, i és que Espanya necessita Catalunya per esclafar-la i Catalunya necessita Espanya per ser esclafada. El de sempre, vaja.

Relacionats