Avui que fa 10 anys que va morir Miquel Martí i Pol, no puc deixar escapar l'oportunitat de plasmar-vos aquests versos del poema Ara Mateix. Reconec que aquestes diàfanes paraules, tan ben encadenades entre elles, sempre m'han impressionat i afectat sobretot pensant en el nostre dissortat país i el seu desolador sistema polític. Molts que es consideren seguidors del poeta insígnia n'haurien d'apendre d'aquests senzills i profunds mots. Molts que s'autoproclamen portadors de la veritat haurien d'empeltar-se d'aquest text, ser més humils i no intentar imposar el seu model social sense tenir primer el país alliberat. De res servirà la tàctica ideològica si abans no tens un territori on recolzar-te. Maleïts els que primer voleu exigir-ho tot i organitzar a la vostra guisa les vides de les persones. El vostre delit fa un flac favor a l'objectiu final, i la vostra obtusitat impedeix un camí planer cap a la victòria final.
Ara Mateix
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Ara fa 10 anys recordo perfectament el meu humil últim adéu al meu paisà osonenc, el poeta de Roda de Ter. Enfilat al primer pis de l'església parroquial de Sant Pere de llur poble, vaig veure passar el cos del traspassat poeta del poble. Una imatge que sempre recordaré.
