(Publicat a “El Punt” el 24-Gen-10)
Cossetania acaba de publicar “Colom. 500 anys enganyats”, del professor universitari C. Merrill. El llibre, molt ben argumentat i documentat, i que no pot ser acusat de partisanisme car Merrill és americà, dinamita de manera demolidora les tesis alternatives sobre l’origen de Colom, inclosa la genovesista, amb una conclusió clara i inequívoca: Colom era català i la resta és fullaraca. Si el llegiu, us farà posar vermells de vergonya aliena el que s’han arribat a empassar els anomenats experts, sense cap mena d’esperit crític. Aquest llibre és el principi del final d’aquest debat, i ara només és qüestió de temps que això percoli als sistemes educatius de tot el món.
Hom podria preguntar-se: Una qüestió tan capital per a la nostra història, i ha hagut de ser un americà que ens rescatés a un personatge clau de la història mundial? Com és possible que això no hagi generat intenses recerques al nostre país? O, encara més intrigant, ara que en Merrill l’ha posat amb tot soroll al bell mig de l’escena, com és que no sentim cap declaració acadèmica dient, com a molt mínim, “És un tema que havíem ignorat. Ens cal certament investigar-lo molt més a fons”. És que tots els nostres investigadors i historiadors hi han estat cecs? Tots no. Fa molt de temps que un investigador, en Jordi Bilbeny, gairebé en solitari, ha anat predicant que Colom era català.
Però és que els documentadíssims llibres d’en Bilbeny, començant per la “Brevíssima relació de la destrucció de la Història”, ens expliquen que això només és la punta de l’iceberg i només una part d’una enorme reescritura de la història. De la nostra història. I això és extremadament poderós, car és amplament reconeguda la potència de la pròpia història en els sentiments i l’autoimatge de les persones: no és el mateix haver sigut una província en decadència durant segles, que haver sigut un imperi que controlava des del Mediterrani al nou continent, Amèrica, just acabat de descobrir per nosaltres. En Bilbeny ens documenta com els De las Casas signen com Casaus; com els Pizarro signen com Pisano; com els mapamundis de l’època desborden de senyeres per tot arreu, mentre els lleons i els castells brillen per l’absència; com les senyeres tenen un nombre variable de barres (de tot això en podreu veure exemples a cabassos en el llibre d’en Guillot, “La descoberta i conquesta catalana d’Amèrica”, a publicar aquest Març per Mobil Books – Dèria); com, “curiosament”, la bandera d’Espanya és directament una de les variants de la senyera, tal i com passa avui en dia quan una companyia adquirent utilitza la marca de l’adquirida perquè és molt més coneguda (perquè no hi ha lleons i castells a la bandera d’Espanya?); com Carles I passa a Catalunya la major part del seu temps a Espanya, perquè és el cor de la major part del seu imperi, i pràcticament gens a Castella, a on no hi té gaire res a fer; etc, etc, etc…
Possiblement ara mateix estigueu pensant “Això no pot ser possible. No podem haver estat tant enganyats durant tant de temps. Aquest en Bilbeny deu ser un grillat amb ànsies de protagonisme”. En Mathew Tree, tot presentant un llibre d’en Bilbeny, va explicar que aquesta havia sigut exactament la seva reacció inicial. De fet, aquesta ha sigut la primera reacció de pràcticament tothom. En Tree però, com molts d’altres, va fer el pas de decidir llegir directament alguna de les obres d’en Bilbeny, eliminant intermediaris que li diguessin el que havia de creure.
Ara la veu d’en Bilbeny ha sigut molt fortament vindicada. Si, finalment, ha tingut raó amb en Colom, perquè no n’hauria de tenir amb tota la resta? O, com a molt mínim, perquè no s’haurien d’aprofundir les recerques que ell ha començat, be per confirmar-les, be, perquè no, per refutar-les? El silenci actual, més que cap altra cosa, ens interpel•la de manera eixordadora.
De forma magistral, a la pel•lícula Matrix, a Neo, el protagonista, se li ofereix la possibilitat de triar entre dues píndoles: la blava li permetrà oblidar totes les incoherències que ha descobert darrerament en el seu món i reprendre la seva vida com si res no hagués passat; la vermella, encara que li provoqui molt de dolor i mai més pugui tornar enrere, li obrirà els ulls al que realment ocorre: un mon on els homes viuen narcotitzats dins d’una ficció integral mentre se’ls explota en esclavitud. Neo decideix no acceptar viure més en l’engany i tria la vermella. La teva píndola vermella és al teu abast en els llibres d’en Bilbeny. En Neo es va atrevir. I tu, t’hi atreviràs?
