Dissabte, 18 de setembre de 2021 - Edició 1150
La República

Tancs al carrer (I)

(Publicat a “El Punt Avui” el 11-Nov-14). Vull començar aquesta sèrie de tres articles dient explícitament que no són articles quintacolumnistes dissenyats per a desanimar a aquells que treballen per […]

Cesc Batlle
Cesc Batlle 16/11/2014

(Publicat a “El Punt Avui” el 11-Nov-14).
Vull començar aquesta sèrie de tres articles dient explícitament que no són articles quintacolumnistes dissenyats per a desanimar a aquells que treballen per la nostra independència. Fa molts anys que postulo que la independència és l’única solució bona pel nostre país i ara n’estic més convençut que mai. Però hem d’entendre què pot passar quan decidim trencar amb la legalitat espanyola i, molt important, hem d’estar preparats i haver acumulat prou desig i empenta com per a arribar fins al final, perquè el que no hem de fer de cap de les maneres, és parar a mig camí. No hi ha cap vergonya en no veure-s’hi amb cor ara, i en decidir postergar l’acció fins quan sigui que estiguem preparats. No ens hem de justificar davant de ningú, sinó vetllar exclusivament per al nostre millor interès. Tampoc cal dir que preferiria estar ben equivocat, i que la realitat demostrés que tot era realment molt més fàcil i planer del que crec que serà.
 
Si decidim desobeir la legalitat espanyola com a únic camí per a assolir la nostra independència (vegeu “Desobediència o Continuïtat”, el 14-Oct-14), la pregunta del milió és: què farà l’estat espanyol? I ho és perquè tots els precedents històrics de les nostres múltiples confrontacions amb l’estat espanyol, han tingut molt sovint una resposta violenta, i perquè, en absència de violència, cap altre obstacle que ens puguin posar serà insuperable. La majoria de les opinions expressades en articles i columnes, quan no passen de puntetes per sobre d’aquest tema, són de que, ara i aquí, l’estat espanyol no podrà utilitzar la força. A mi em sap greu discrepar, però entenc que no tant sols podrà, sinó que no podrà fer una altra cosa. Malauradament, crec que posaran els tancs al carrer.
 
En realitat, la meva opinió, com totes les altres, no passen de ser conjectures, més o menys informades, perquè ningú sap del cert què passarà. Tots els actors d’aquest procés, en Rajoy inclòs, veuen constantment modificades les seves opcions i respostes per les actuacions de tots els altres actors. Si que sabem però, que Catalunya estarà sola. Fa ben poc, la comunitat internacional ha demostrat en el cas de Crimea, lo ridícula que pot arribar a ser la seva resposta a l’hora de frenar agressions entre nacions. I cal tenir en compte que, com a mínim en primera instància, el nostre cas seria considerat per tots els estats com un assumpte intern de l’estat espanyol, a on la legislació existent l’empararia. D’altra banda, nosaltres no tenim cap tractat amb cap altre estat que contempli que ens puguin ajudar i, quan el 1714 en vàrem tenir un amb els anglesos, ja sabem de què ens va servir.
 
Per a Espanya, la nostra sortida representa automàticament que el seu PIB per càpita caigui un 3.4%, pel fet de que som una de les seves part riques, i que s’interrompi l’espoli anual del 14% del nostre PIB: s’empobririen de cop i endemés perdrien una fabulosa font d’ingressos. Però és que, a banda de l’aspecte econòmic, com molts opinadors han exposat, molts ciutadans espanyols interpreten la sortida de Catalunya no com una separació, sinó com una amputació. Com la privació de quelcom que és seu i com quelcom visceralment inacceptable. Per això em resulten incomprensibles aquelles opinions que postulen que la nostra independència serà bona per Espanya perquè la forçarà a reinventar-se. Segurament sí que la forçarà a reinventar-se, però amb el mateix entusiasme d’aquell a qui li amputen un membre, i amb la mateixa acceptació d’aquell que pot intentar triar que no l’hi amputin: Espanya no acceptarà mai de bon grat i amb bones maneres la nostra independència.