(Publicat a “El Punt” el 8-Set-09)
Una gran part dels votants independentistes de Catalunya han arribat a aquesta posició política per l’inexorable procés de constatar que totes les altres alternatives proposades per a assegurar un futur a aquest país, s’han revelat infructuoses. Són conscients de les enormes dificultats del camí cap a l’independència, però entenen que no hi ha alternativa. Alhora, fins fa ben poc, estava orfe de partit a qui confiar el seu vot.
A Convergència, en una asimetria flagrant, sempre s’espera que l’independentista comprengui a les sensibilitats més tèbies, les quals, es diu, es podrien sentir incomodes amb una “deriva extremista” del partit, i se li demana que aigualeixi les seves aspiracions en bé de l’unitat. La conclusió és que seu al seient del darrera, sempre plegant els seus desitjos als d’altres que semblen no estar disposats a acceptar compromisos.
Es sabut que no es pot servir a dos senyors o, en aquest cas, a dos principis polítics cardinals. Com és el cas de la direcció actual d’ERC, sempre arriba el moment en que s’ha de donar precedència a l’un o a l’altre, per més que es prediqui que s’és un partit d’esquerres i independentista. I la direcció actual d’ERC ho fa de manera explicita i desacomplexada, fins i tot en situacions tant revoltants com quan ha aguantat estoicament ser còmplice necessari de les purgues polítiques a Catalunya Ràdio, i assegura a tot aquell que vulgui escoltar, que ho seguirà fent en el futur: ara no és pot dir que enganyin a ningú. El resultat per a l’independentista és el mateix: el seu vot és de segona i quan se li reclama el vot per a sumar, en realitat és per a restar de les seves legítimes aspiracions. Un autèntic i desmoralitzant sumar per a restar.
En aquest context apareix RCat (Reagrupament.Cat) amb una proposta política central: No hi ha futur al marge de l’independència, objectiu al qual cal dedicar tots els esforços col•lectius, i qualsevol altra discussió perfectament vàlida sobre el model de societat desitjat, ha d’esperar per a quan siguem independents, únic moment en el qual hi haurà els mitjans i la capacitat de maniobra com per a que una discussió sobre el model de societat pugui tenir un impacte real. Això inverteix l’ordre existent als altres partits, i el vot independentista passa aquí a seure fermament al volant: prou de que li demanin que esperi i s’aguanti.
A aquesta proposta s’hi han vessat moltes crítiques, algunes benintencionades o objectives i moltes altres no tant. Entre les primeres, n’hi ha una que sobresurt i es percep com una crítica d’envergadura, perquè, a primer cop d’ull, sembla quantificable: la de que l’aparició de nous partits, amb la dispersió de vots que això comporta entre votants que fins llavors s’aglutinaven al voltant de menys opcions, castiga la traducció de vots en escons per al conjunt d’aquestes opcions, degut als mecanismes de la llei electoral (d’Hondt). Aquesta crítica, doncs, diu: és un error l’aparició de RCat perquè, volent assolir un progrés per al país, n’assolirà un retrocés degut a la caiguda en el total d’escons de les forces que es preocupen pels habitants de Catalunya.
Afortunadament, aquesta crítica és falsa. Seria certa si el total de vots que poden assolir CiU, ERC i RCat fos el mateix que el total assolit per CiU i ERC en les darreres eleccions al parlament de Catalunya el 2006. Però això ignora fets com que el 2006 aquest total de vots va baixar en 222,662 respecte al mateix total del 2003 (i, amb xifres semblants, dels totals del 99, 95 i 92). Si fem la hipòtesi de que aquests vots són precisament d’independentistes farts de l’us que s’acaba fent dels seus vots, i que aquests vots, ni més ni menys, poguessin ser recollits per RCat el 2010 mentre que les altres forces polítiques recollissin els mateixos vots del 2006, llavors la crítica esmentada no tant sols és falsa, sinó que apareixen sorpreses molt interessants quan es tradueixen els vots en escons. Per a esmentar només les dues més impactants, la suma dels escons de CiU, ERC i RCat passaria dels actuals 69 a 71 i el tripartit no sumaria majoria (PSC+IV+ERC = 67).
Evidentment tothom pot jugar amb xifres, i això només és un escenari possible, car es pot ben dir que no tots els vots perduts el 2006 han de ser recollits per RCat. En contra, es podria dir que pensar que no hi haurà cap votant de CiU o d’ERC que es senti temptat a canviar el seu vot del 2006, també és molt irreal.
Les dues úniques conclusions sòlides que es poden assolir són: que aquesta crítica a RCat és falsa, car hi ha molts casos en que la situació serà precisament la contraria, i que, per al votant independentista, ara si que hi ha una opció a l’horitzó per a que el seu vot doni tot el fruit possible, sense més esperes, compromisos i claudicacions. Ara es pot sumar per a sumar, i no per a restar, a la causa de l’independentisme.
