Somnis sorgits del passat
Un estel com un cap,
un cos de tendreses.
Barres de sang, verí,
per qui fa patir, sí,
endins de les nits.
Morirà la por, la vergonya,
moriran les lliçons soles,
les vèrtebres de la lluna,
el sol diürn, el sol nocturn.
Morirà tot dins la vida,
com moren les paraules
que mai abans apreníem.
Apresos els compassos
-les danses, cada passa-
són sinònims, ja erràtics,
d’una lluita que s’alçarà.
Més enllà dels masos,
més enllà dels camins,
tant endins, passió nua.
Somnis sorgits del passat
moren les paraules del demà,
moren mentre moren estats,
opressors de somnis, de vida.
Tenim l’escut d’or intens,
el robí dels dits, màgics,
que lluiten, tant ferits,
entre el sol i la lluna.
Somnis sorgits de nit,
somnis diürns, de mel,
somnis i anhels, així,
així naixem, morirem.
Remem i vencerem,
tots i cadascú, lluita,
lluita de llunes brunes,
encenen la dolça estima.
Somnis sorgits i sentits
aprenen les ombres soles,
de les llums acrobàtiques
que dansen alliberades.
Somnis de somniar somnis,
somnis de vides apreses
de vides compromeses,
de morts necessàries,
d’avis i d’àvies, estranyes.
Quan no entenen la força
que va du a la ràbia
d’enterrar dins les foses
els cossos fosos, militants,
militars, de milícies insubmises.
Les misses mig dites moriren,
entre convents de vers intens,
quan la por era a les muntanyes
van saldar cal i sal, cremant-se.
Els feixistes eren falsos miralls,
sense cultura van apagar llums,
que s’encenen amb el temps,
passat, de somnis ressorgits.
Crea una calavera feta de segles,
crea un somni entre tantes terres,
i viu-lo com vius els versos lliures.
Somnis sorgits d’entre nits i llits,
entre terres, places, carrer i ciutat,
entre les imatges vertebrades,
dins la màgica estima de la vida.
Moren els nostres avis, moren sols,
sols dels companys al camp de guerra,
sols, sense les esposes, les promeses,
moren mentre escolten músiques velles,
antigues, entre tavernes de versos versàtils,
canten les últimes línies d’un combat etern,
que no acaba, mentre cavem la vida sentida.
Somnis sorgits entre la sort, ressorgint,
tant endins que semblaria mentida,
si no fos que tot és realitat, fa mal,
i morim amb ells, el somni errant.
I vivim dins d’ells, vivim eterns,
la memòria compromesa de dia,
la vivència entesa dins la nit,
somniem més enllà de tot,
somniem més enllà del món,
serem eterns fins al final,
serem llums lumíniques,
que ens duran a les mines,
que ens salvaran el somriure,
abans no morin tots els temps
quan ja no podrem sentir res,
ens fondrem amb els ancestres,
amb les dones llibertàries atentes,
mentre passen núvols de foc taronja,
mentre les cames són llums compreses,
entre les passions ja mai més establertes,
dins la major part de la terra, sense límits.
Somnis sorgits i ressorgits del passat proper,
anuncien les albes estranyes vides esclaves,
que ja no volen mirar, enrere, cap endavant,
són els qui maten cadascun dels somnis,
són els qui arrenquen la llengua i la terra,
si no els podem veure som morts, i tant,
som morts i no de vell, som morts en vida.
Mai no ens mossegarem la llengua,
cap de nosaltres, cap de les llengües,
som un cos savi, som avis, d’estimes,
mentre s’estimben les ones a la serra,
a la serra marina, que tot s’ho mira.
Les velles foranies i els empadronats,
fan com si no coneixen les empremtes,
fan fascicles de feixisme a la premsa,
i volten com si fossin lliures, al rotatiu,
la vella caverna de la meseta profunda
és una fosca i vella decrèpita, molesta.
Somnis sorgits del passat, hem arribat.
MÀGICA LLUM
