La vàlua humana i científica de Joan Solà el convertirien en un referent admirat i imprescindible a qualsevol nació del món, però ho hauria de ser molt més -i entre molts de nosaltres ho és- en una nació com la catalana que ha volgut lligar cultura, nació, tradició i futur amb el fil de la nostra llengua.
Efectivament, a casa nostra no hi ha futur sense llengua i ens cal saber que conservar la llengua és conservar-nos a nosaltres mateixos i projectar-nos al futur. Després de tres-cents anys de resistència lingüística podem dir amb coneixement que amb la llengua no s’hi juga.
Hi volen jugar, ja ho sabem, els que es volen outsiders i marginals en el marc de la política catalana. Per un grapat de vots, Ciutadans i PP faran mans i mànigues per dibuixar escenaris inexistents perquè es saben protegits i acomboiats per l’Estat i les seves institucions predemocràtiques. Que ho facin, però que siguin conscients que això els manté a l’extraradi de la política catalana i els condemna a l’ostracisme.
El darrer atac, perpetrat pel PP, ha aconseguit la suspensió cautelar del reglaments d’usos lingüístics de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida dictada pel mateix TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) arrel de la sentencia sobre l’Estatut del TC (Tribunal Constitucional). No hi fa res, obriran tempestes i s’inventaran normes per atorgar noms nous a allò que ja té noms centenaris però restarà, com sempre, la tossuda certesa d’una societat que es reconeix i viu a través d’una llengua.
I dic que no hi fa res perquè malgrat la gravetat de l’atac i malgrat l’assumpció messella de l’òrgan judicial, ja fan tard. No hi van arribar els bans malèfics ni els exèrcits més ben armats; no hi va arribar el general minúscul amb les seves legions de policies, funcionaris i mestres ignorants.
I no hi han arribat perquè encara no han entès que la llengua és molt més que els llibres, les normes i els jutges forans. La llengua viu dins nostre, dins cadascú que la parla i la fa seva. Arriben tard perquè no esperem la seva aprovació sinó ser lliures en un món global allunyat de la seva visió reductora i reduccionista. He començat parlant de Joan Solà perquè més enllà de la seva obra científica ens deixa el llegat d’una incontestable militància lingüística, d’una tossuda i sàvia determinació que li impedia destriar llengua, vida i nació. Aquest any hem perdut el seu mestratge com poc abans havíem perdut el de Joan Triadú. Però tots dos, i d’altres, ens ofereixen el llegat, l’aprenentatge i la lliçó que ens toca repetir i aplicar a tots, i amb més sentit i contundència als nostres líders polítics.
El millor homenatge a Solà i Triadú serà guanyar un futur de llibertat nacional assumit, assolit i entès amb la nostra llengua.
Víctor Terradellas i Maré
Fundació CATmón, president
