L’estat de la qüestió
El Govern de la Generalitat es troba en una situació complexa de gestionar, però ho té millor que molts altres països que també s’han independitzat: no té els canals oficials que tenen els Estats Sobirans per poder-se comunicar amb altres estats, però té una xarxa de delegacions amb delegats molt potents al capdavant; no té la capacitat de dominar el seu territori amb l’eficàcia que pot tenir un exèrcit, però té el poble, els mossos d’esquadra i les entitats civils. En definitiva, el Govern d’aquest país no ho té fàcil, però si sumem els actius i passius del moment, en tenim suficient per ser un país lliure.
Internacional
Declarar la independència al Parlament és una gran oportunitat pel diàleg i la negociació, perquè eleva el debat amb Espanya a les institucions internacionals i a la política d’estats. Demanar diàleg per negociar el resultat inequívocament independentista del referèndum, estant dins d’Espanya és, tristament, una quimera. A més, posa en evidència que Madrid no vol reconèixer que té un problema amb Catalunya. I pitjor encara, converteix en legals totes les detencions, perquè amb la DI suspesa, seguim dins la legalitat espanyola, entortolligats en la teranyina.
Amb una Declaració d’Independència, en canvi, s’eleva el plet a nivell internacional i llavors la discussió amb Espanya és sobre el com i el quan de la independència. No es qüestiona la legalitat del referèndum; adéu a l’injust Tribunal de Comptes que exigeix €5,2M a l’expresident Mas. Adéu a l’ambigüitat dels Comuns. I benvinguts Jordis.
L’aturador
Un dels arguments per no fer la DI, rau en l’assumpció que “abans de fer la DI, necessitem tenir pactats els reconeixements.” Tanmateix, la independència no serà reconeguda per ningú sense una Declaració d’Independència. Un peix que es mossega la cua; una dinàmica de la que només s’hi pot sortir donant un pas endavant. I perquè ens entenguem, l’actor que vol ser independent és Catalunya, per tant la tasca és dels catalans. Que Catalunya esdevingui un Estat Sobirà no és feina dels estats europeus. La Unió Europea no es posicionarà a favor de la permanència de Catalunya dins de la Unió, i les Nacions Unides no ens convidaran a ser un estat; mai abans de fer la Declaració d’Independència.
Estratègies
L’èxit d’una estratègia es pondera un cop s’acaba la partida. Pel moment, sembla que l’estratègia que segueix la Generalitat és el ja proverbial “carregar-se de raons.” És una bona estratègia, i no és frívola. Per ser independents hem de guanyar un referèndum, però no només. Perquè essent un referèndum no pactat, cal tenir més motius que guanyar el referèndum. Per tant, els greuges democràtics i humanitaris també compten.
Tanmateix, la força cinètica de la independència no serà sempre el carregar-se de raons. Per anar cap al moment del trencament, haurem de nodrir-nos de les nostres pròpies forces: els metges, els mestres, la societat civil, el poble, i sobretot els nostres polítics. Arribarà un punt en el qual no ens podrem nodrir de l’agressió espanyola per caminar.
El pitjor dels dos mons i una virtut
Clarament, la Moncloa no ha rebut la suspensió de la DI com una mostra de diàleg, ho han rebut com una oportunitat per debilitar el minso poder català i afeblir-nos perquè ens presentem a la batalla de l’aixecament de la suspensió més dèbils que mai.
Per altre banda, Plaça Sant Jaume no es pot defensar perquè no s’ha declarat com a subjecte polític, per tant no pot cercar finançament al mercat de capitals internacional. Tampoc pot aprovar lleis que l’ajudin a defensar-se de la deslocalització d’empreses, així com crear les condicions per atraure capital estranger (FDI); o començar a esclarir la situació internacional de Catalunya. Bàsicament, ens situa en els llimbs on Espanya pot fer i desfer, tot abusant de la nostra voluntat de dialogar. El pitjor de la DI, i el pitjor d’estar dins d’Espanya.
Tanmateix, hi ha una virtut estratègica evident: la voluntat negociadora. Compensa el fet d’haver fet un referèndum no acordat. Haver suspès la DI converteix al nostre Govern en més madur que abans del l’1 d’Octubre a ulls del món internacional i amb més capacitat de dirimir els tempos.
El debat
Aquest procés d’independència corre un risc elevat de dissipació del debat, i de substituir la causa concreta pel valor abstracte. Se senten massa veus afirmant que això “ja no va d’independència, va de democràcia.” Com si en el cas català, es pogués destriar una cosa de l’altre. Es diu que no es poden acceptar presos polítics, “siguem independents o no.” Com si els Jordis estiguessin a la presó per haver fet uns grafitis, o haguessin convocat una vaga general il·legal. Centrem el debat, no caiguem en el parany dels Comuns. Si hi ha una vulneració democràtica a Espanya, és perquè els catalans hem exercit el Dret a l’Autodeterminació. No ens desviem del camí, això va d’independència, i d’un dret d’autodeterminació que s’ha coartat de manera violenta. I per això exigim que s’accepti el resultat, amb recolzament democràtic i amb l’empara de la protecció dels Drets Humans.
Amb tots els pros i contres, la suspensió de la DI ha estat un encert; i amb tots els pros i contres, l’aixecament de la suspensió serà un encert.
