Què hi passa a Síria? En articles anteriors ja hem explicat com la crisi de Qatar, tenia reminiscències a Síria, i com l’enfrontament energètic entre Occident i el bloc Euroasiàtic s’ha resumit en un conflicte bèl·lic a Síria. Un conflicte regat amb l’extremisme islàmic.
Però al darrere del conflicte hi ha projectes que es desenvolupen al marge dels mitjans de comunicació. Projectes que en certa manera són una amenaça a l’hegemonia Occidental a la regió. I desenganyem-nos, la pèrdua d’hegemonia Occidental es traduirà, tard o d’hora en una pèrdua de benestar pels Occidentals. No podem oblidar que el poder, com a tal, és el principal conductor de les relacions internacionals. Poder en termes de força militar, o poder en termes de força econòmica. A Síria, el braç armat d’Euràsia ha estat Rússia, ho hem pogut veure amb la intervenció militar que ha liderat per lluitar contra l’Estat Islàmic, que ha aprofitat per tenir més presència a la regió. La acció política mai té un sol significat. La política és un art en el que una acció pot tenir moltes conseqüències. Per això Rússia combat Estat Islàmic, i alhora defensa que al-Àssad es mantingui en el poder, i alhora hi té més bases militars. La política, i sobretot la internacional, es basa en les triangulacions.
Però i la Xina? Quin paper hi té la Xina en tot plegat? Si Rússia ha estat el braç armat a Síria, la Xina és el braç econòmic. Recentment hem pogut veure com el govern sirià ha organitzat el “Dia de Síria” a Beijing, on uns 1000 representants xinesos d’empreses del sector de les inversions i la reconstrucció hi han estat presents. És més, la Xina planeja invertir 2 bilionsen un parc industrial a Síria, aportant 150 empreses d’origen xinès. Això va amb sintonia amb la política de integració Euroasiàtica, One Belt One Road, que pretén incrementar el comerç via terrestre enlloc del comerç marítim. Així, controlar Síria voldria dir controlar la sortida d’una ruta de mercaderies (i energia) que va, aproximadament, des de Yiwu fins Palmira. Recorden l’antiga Ruta de la Seda? Doncs això.
No és d’estranyar, doncs, que l’ambaixador sirià a la Xina hagi afirmat que la Xina, Rússia i l’Iran tindran prioritat per engegar la reconstrucció de Síria un cop la guerra acabi. En altres paraules, l’eix Xinès, Rus i Iranià seran els encarregats de controlar la zona amb tot el que això significa: reconstrucció, infraestructures, banca, defensa, energia, agricultura. I connectar Síria, l’Iraq i l’Iran.
Tanmateix, aquests plans poden tardar, i es preveu una més que segura, i segurament positiva, balcanització de la regió, cosa que serà un obstacle per la integració que proposa Beijing. Ja se sap, a vegades, la integració no és necessàriament favorable a la democràcia.
Aquesta balcanització anirà, més o menys de la següent manera: Els Alts del Golan representaran una buffer zone, o zona desmilitaritzadaamb la tutela d’Israel. Aquest guany per Israel, també ho és pels Estats Units, que són un aliat estratègic de Jerusalem; a canvi d’aquest guany, és possible que veiem reconeguda l’annexió de Crimea perquè Rússia ho vegi amb bons ulls. Els Kurds, molt segurament buscaran tenir un estat independent, amb un cert compromís Occidental de respectar el Dret a l’Autodeterminació, i per lluitar en contra dels Kurds, Turquia enviarà més tropes a Síria per controlar els Kurds, alhora que Ankara guanya territoris.
Sigui dit de passada, a Plaça Sant Jaume, hauran de tenir els ulls ben oberts i analitzar aquests desenvolupaments de creació i ampliació d’estats; el joc està obert.
Finalment, entrepanada en les negociacions Washington – Moscou – Beijing, una Europa enfangada en el Brèxit i amb una nul·la política exterior.
