Dijous, 23 de setembre de 2021 - Edició 1155
La República

Silencis i mentides

(Versió estesa a 3500 caràcters de l’article publicat a El Punt Avui el 25-Jun-19) A ‘Don’t even think about it!’, George Marshall ens explica com, socialment, hem instituït un silenci […]

Cesc Batlle
Cesc Batlle 26/06/2019

(Versió estesa a 3500 caràcters de l’article publicat a El Punt Avui el 25-Jun-19)
A ‘Don’t even think about it!’, George Marshall ens explica com, socialment, hem instituït un silenci al voltant de l’escalfament global. Diu que, quan ell introdueix aquest tema en una conversa, la calidesa desapareix immediatament i els seus interlocutors busquen un altre tema de què parlar. Per a mi aquest tema és prioritari i sempre present, i puc confirmar que és un tema no benvingut, que incomoda, i, com que no tinc cap desig de convertir-me en un paria social, he adoptat la política de no parlar-ne a no ser que algú altre tregui el tema. El professor Zerubavel, de la Rutgers University, descriu això com un silenci socialment construït: quan deliberadament deixem de percebre una cosa. En aquesta línia, la professora Noorgard, de la Universitat d’Oregon, cita una resposta rebuda a Noruega sobre les reaccions a l’escalfament global: “Vivim d’una manera i pensem d’una altra. És una habilitat, és l’art de viure”. Noorgard explica que els noruecs es tenen per ciutadans honestos i implicats, i líders en la lluita contra l’escalfament global. Però també són uns dels principals exportadors de petroli i gas del món. I resolen aquesta contradicció identificant l’escalfament global com a quelcom que no és socialment acceptable de parlar-ne. Trien deliberadament no saber.
 
Alhora, el professor Fisher de la Universitat de Southern Califòrnia, explica que, quan un no-expert ha d’entendre un problema tècnicament complex, decideix més en base a la qualitat de la narració que sent, que no en base a la qualitat de la informació que conté: “Té sentit? És una narració clara? Puc comprendre els personatges? Encaixa amb les meves creences i valors? Té un final feliç?”. Això arriba al punt que, en un experiment, es varen llegir narracions a un grup advertint-los clarament que eren falses. Quan, més tard, es varen passar tests al grup, molts varen respondre considerant certes les narracions. Ho havien internalitzat tant bé, que molts ni recordaven d’on provenia la informació. Així, una narració veritable però no engrescadora (“El conjunt de l’evidència porta la majoria dels científics a suggerir que les nostres emissions estan perjudicant el clima”), no pot competir amb una narració engrescadora, encara que sigui falsa (“Científics sense escrúpols estan conspirant per a produir proves falses de l’escalfament global a fi d’assegurar-se diners per a recerca”). Això posa el llenguatge deliberadament asèptic, neutral i precís dels científics en permanent desavantatge per davant dels negacionistes que, aquests sí, no tenen cap escrúpol en mentir i distorsionar per tal de difondre el seu missatge (molt sovint pagat per la indústria fòssil).
 
I, malauradament, la probabilitat de canviar opinions establertes a través de més informació i més estudis, és molt baixa, malgrat la percepció de la gran majoria dels científics climàtics que el problema és que la gent no entén el problema i que això es combat amb més estudis i informes. Irònicament, una prova perfecta de que més informació no canvia els posicionaments, és el fet que els comunicadors científics continuen ignorant l’extensa evidència científica de que més informació no canvia els posicionaments de la gent.