Dilluns, 14 de juny de 2021 - Edició 1054
La República

Salvador Dalí

La paraula SURREALISME l'emprea per primera vegada Apol.linaire al 1917 i des de llavors es converteix en una paraula utilitzada molt sovint per artistes com André Breton, P.Eluard i també […]

Help Catalonia
Help Catalonia 14/01/2014

La paraula SURREALISME l'emprea per primera vegada Apol.linaire al 1917 i des de llavors es converteix en una paraula utilitzada molt sovint per artistes com André Breton, P.Eluard i també per alguns dels col·laboradors de la revista “Littérature”.

Entre els col·laboradors de la revista “Littérature” és prestava molta atenció als gèneres fantàstics i als experiments avantguardistes del moment mostrant un fort interès per tot lo màgic, els somnis i l'absurd. D'aquesta forma és proclama el pur automatisme psíquic mitjançant la funció veritable del pensament, que s'assenta en la creença d'una realitat superior teixida per formes d'associació on l'omnipotència del son i del somni, i on el joc arbitrari de les idees en son la base.

En aquells moments,…. es trobaven davant d'una nova poètica, una profunda reflexió romàntica dels dictats de la imaginació. Del surrealisme abstracte n’era el màxim exponent, el català, Joan Miró i del surrealisme figuratiu, Salvador Dalí (1904-1989).

Si parlem de la figura de Salvador Dalí en destaquem que era un excel·lent dibuixant que utilitza una tècnica precisa, amb un colorit, brillant i lluminós per representar objectes, paisatges i persones amb un realisme gairebé fotogràfic. En la seva obra plasmava totes les seves obsessions: el gust per la repetició, la combinació de el fet humà i el que és monstruós i tot això ho reflectia sempre en grans espais dilatats.

Dalí definia el seu mètode crític- paranoic com un sistema espontani de coneixement irracional basat en els fenòmens del deliri. És cert que, com a tot arreu, han existit persones que no encaixaren amb els motlles més ortodoxos. D’aquest fet en poden ser bons exemples: l’intel·lectual, Narcís Monturiol; el poeta, Fages de Climent o el farmacèutic, Alexandre Deulofeu. Ara bé, cap d'ells va dur la seva extravagància fins als extrems superlatius del genial Salvador Dalí. Un Dalí que, amb les seves exageracions habituals, va convertir la seva extravagància en una part substancial de l’attrezzo amb el que es guanyava la vida.

Un Salvador Dalí: atrevit, imaginatiu, excèntric i megalòman,va ser convertir-se en un dels més eclèctics artistes catalans que vampiritzava tot el que li venia de l'exterior.

Aquest gran artista, Salvador Dalí, ens deixa en herència un extens i personal univers simbòlic, a tots els que apreciem el seu art. Són: els seus tous rellotges els que reinterpreten la teoria de la relativitat; els seus elefants inspirats en Bernini que agafen forma de figures fantasmagòriques i fàl·liques; els seus ous templaris de la vida intrauterina i que esdevenen símbol d'esperança i amor i, les seves formigues símbol de la mort, corrupció i fervor sexual pel fet de la penetració del jo més profund de les carns. Dalí explicava al món les seves pors i la decadència, expressada aquesta sota el símbol de les llagostes.

Innegablement en Dalí, considerat el pintor català més gran i universal de tots els temps, també fou com en Josep Pla, escriptor i poeta, un català que mai va negar la seva espanyolitat, tot i haver estat molt criticat per deixar el seu llegat a l'estat espanyol i ser monàrquic. En el cas de Dalí ningú pot passar per alt que havia estat anarquista en una època de la seva vida i les seves aproximacions al règim franquista. No obstant això, mai va deixar de mostrar una forta desafecció al règim pel polèmic assassinat, per part de les milícies nacionals, a Francisco García Lorca, el seu gran amic.

Amb les seves accions constatava les seves anades i vingudes, oposades a vegades, que despertaven en la seva observació una clara reticència del artista a viure un sol camí de vida. Més aviat sembla donat a debat entre la cara i la creu d'una mateixa moneda. L’anar i venir d'un camí cap a l'oposat de la vida, com si la tramuntana empordanesa guiés el seu motor vital, sense límits, portant-lo cap a evocacions polièdriques del seu món més profund, el seu propi, el de Salvador Dalí.

Malgrat tot, en Dalí sempre s'havia sentit molt català, estimava la seva terra, els seus productes, la seva gastronomia, la seva gent i especialment els seus pescadors: els de l'Empordà. Mostra en trobem en la seva obra plena de referents de la terra que el va veure néixer i créixer. Poso per exemple: el Cap de Creus, les platges de Roses, la carícia de la tramuntana reflectits en obres com podrien ser “Madonna de Portlligat”, “la panera del pa”, “El gran masturbador”, “figura rinocerontica de l'Ilisos de Fídias”, ” la desintegració de la persistència de la memòria” o “la festa a l'Ermita”.

Si parlem d'anarquia i catalanitat pictòrica en la figura d'en Dalí hi trobem un dels màxims exponents artístics a escala universal. Amb tots els pros que li vulguem posar, la realitat és que la seva obra respira catalanitat pels quatre costats.

En definitiva ironia, rauxa i sinceritat…rubricat per Salvador Dalí artista d’ ell mateix i amant de Gal·la. 
 

M.O.Balletbó
@salmaldonart