Interessant sopar amb Plàcid Garcia Planas, fill de Sabadell i corresponsal a l’Afganistan de La Vanguardia. El Plàcid ens va explicar la història de l’Afganistan avui i la de la victòria impossible dels Estats Units: com les patrulles afganes són molt vulnerables als atacs Talibans, com Karzai i tot el seu règim són uns corruptes (que pot provocar que molts vulguin que tornin els talibans com a mal menor), la seva visita a Kandahar disfressat, el guia talibà, la visita a la presó, els travestis afgans i altres experiències fascinants. Els americans acabaran marxant i, Afganistan es convertirà en un no estat, és una qüestió de temps: “els americans tenen el rellotge, els talibans tenen el temps”.
Jo estava a favor de la guerra a l’Afganistan, suposo que perquè vivia a NY a l’11-S i la guerra era una resposta a un atac de guerra previ per uns terroristes a l’empara i amb el suport del govern talibà, inclòs després de l’11-S. Però ara crec que toca retirada, ordenada i no immediata però retirada, ja que és una guerra que no es pot guanyar, i l’Afganistan (i l’Iraq) són una fàbrica dels propers terroristes (guerrers que estan aprenent a lluitar). Per sort s’han destruït unes quantes bases d’Al Qaeda a l’Afganistan, però en segueixen havent a molts llocs, no només a l’Afganistan. Obama es planteja enviar 30.000 soldats més, però amb això no n’hi haurà prou per acabar amb els talibans i consolidar un estat a l’Afganistan.
Aquest matí escoltava un podcast sobre la felicitat al món i explicava com, en els països amb molta corrupció i crim, patir en primera persona aquesta corrupció no afecta gaire a la felicitat de les persones, ja que hi estan acostumats i s’ho prenen com una cosa normal. S’ha fet aquesta anàlisi a l’Afganistan, i curiosament els afgans que viuen en la part talibà tenen una baixada significativa de la seva felicitat quan pateixen la corrupció, ja que no hi estan acostumats, mentre que a la resta no els afecta: Karzai, el president corrupte i trampós, aconseguirà que molts afgans vulguin que tornin els talibans, amb la desgràcia que això suposarà a tota la societat, especialment a les dones.
En el sopar també vam parlar del “mite de l’islam moderat”. Com va dir algú, em sembla que l’amic David Bajona, l’islam moderat és l’islam laic, ja que el Corà no és ben bé moderat. No ho sé, suposo que hem de tenir esperança en aquest islam moderat, a l’igual que els cristians no es prenen al peu de la lletra l’Antic Testament i no fan les mateixes coses que feien a l’edat mitjana. Dit això, davant el discurs progre-comprensiu davant algunes pràctiques islàmiques, pro-occidentalisme desacomplexat. És sentit comú i, sense aplicar la llei del Talió, davant del dubte que algú intenti posar una església a Aràbia Saudí o que publiqui caricatures de Mahoma a qualsevol diari occidental.
Una gran vetllada amb Plàcid Garcia Planes i els amics de l’Espai Hayek.
