Dilluns, 1 de juny de 2020 - Edició 676
La República

Rosa Talamàs: «El periodisme és donar veu a tothom i, sobretot, a qui se’l sent poc»

Llicenciada en Economia i Periodisme, Rosa Talamàs ha format part dels equips de programes de TV3 com ‘Valor afegit’ i ‘De Vacances’. Després de ser redactora en cap, actualment és la corresponsal de la televisió pública als Pirineus.
Amb ella hem volgut parlar sobre periodisme i del que pensa de la seva professió.

Mireia Guilera
Mireia Guilera 23/05/2020

Llicenciada en Economia i Periodisme, Rosa Talamàs ha format part dels equips de programes de TV3 com ‘Valor afegit’ i ‘De Vacances’. Després de ser redactora en cap, actualment és la corresponsal de la televisió pública als Pirineus.
Amb ella hem volgut parlar sobre periodisme i del que pensa de la seva professió.

Sempre has volgut ser periodista?
No. De fet, jo vaig estudiar Economia. Quan em vaig llicenciar a la Pompeu Fabra l’any 2000, vaig fer un parell d’entrevistes de feina i no em vaig sentir còmode. Sempre he sigut curiosa, “cotilla” i amb moltíssimes ganes d’explicar el que faig i el que veig, i amb un rampell dels meus em vaig matricular a Periodisme. Des de llavors ja vaig veure que o m’hi posava de ple o no m’hi podria dedicar professionalment. I així ho vaig fer.

Què és per a tu el periodisme?
El periodisme és donar veu a tothom i, sobretot, a qui, normalment, se’l sent poc. I en televisió – i a TV3, on treballo- intentar ser els ulls de tots els catalans per poder veure des del màxim pluralisme possible què passa i què preocupa al món i, en especial i per un criteri de proximitat, a Catalunya.

Com vas entrar a treballar a TV3?
Estava estudiant periodisme a la Ramon Llull i havia de demanar pràctiques en una empresa de comunicació. I jo vaig voler que fos en algun mitjà o en algún programa d’economia, per diferenciar-me. Vaig pensar que seria la manera d’aportar algun valor afegit. En aquell moment s’estava creant un nou programa d’economia per TV3, amb l’Albert Closas com a director i vaig entrar-hi de becària. M’hi vaig fer un lloc i quan va acabar la beca, m’hi vaig quedar col·laborant. De fet, me’l sento encara una mica meu! I, precisament, el nom Valor Afegit va ser una proposta meva que va acabar agradant!

Quins records tens del programa “De vacances”? Què hi vas aprendre?
El “De vacances” va ser una experiència única i que, probablement, ara no podria fer! Va ser una currada brutal però molt interessant. Amb la Laia Mestre, una companya de la tele, vam agafar una motxilla cadascuna, una càmera petita, un micro, un trípode i… a voltar a baix cost per Europa. La primera temporada vam visitar 12 ciutats europees i, tot i els anys, encara recordo l’ordre: Barcelona-Roma-Atenes-Budapest-Berlin- Cracòvia-Tallin- Copenhaguen -Hèlsinki-Londres-Dublin-París-Barcelona. Vam fer 31 reportatges, un per cada dia del mes d’agost, explicant on dormíem, què menjàvem, què visitàvem i a qui coneixíem. I l’estiu següent…altre cop!!! Tothom em preguntava si cobrava per fer aquella feina! (riu). Ningú és conscient de la feina que hi havia darrera!

El periodista neix o es fa?
Jo crec que se’n neix. Ser periodista és ser curiós, cotilla -com deia abans- i tenir ganes d’explicar-ho a la gent de manera entenedora.  De fet, mai fas un horari de 40 hores setmanals. Jo vaig a comprar i escolto la conversa del de davant amb la caixera del súper per si explica alguna cosa interessant!! (riu)

Quins riscos té ser periodista?
Depèn del tipus de periodisme que es faci. En el meu cas, per exemple, vivint aquí al Pirineu el risc i alhora l’avantatge -tot depèn de com es miri- és que et coneix tothom i tothom sap on visc. De vegades la gent es confon i es pensa que la meva feina és promoure i donar a conèixer el territori, que també. Però de vegades toca explicar coses que no agraden als veïns. Per això és important no implicar-se massa en temes ideològics i polítics per ser el més imparcial possible.

Quines característiques ha de tenir un bon periodista? 
Per mi un bon periodista ha de ser una persona amb una ment molt oberta, amb moltes ganes d’escoltar moltes veus, de contrastar les informacions i saber-les exposar amb claredat. Crec que el bon periodista hauria d’intentar no ser fanàtic de res, ni de cap equip de futbol, ni de cap grup de música… Ni de cap partit polític. Sinó costa més ser crític. I sí ets molt fan, com a mínim, ser-ne conscient i intentar no cobrir allò que t’afecta personalment.

Has triat voluntàriament una vida allunyada del ressò mediàtic?
Si et refereixes si he triat jo anar al Pirineu, la resposta és sí. La meva última etapa a Sant Joan Despí feia de redactora en cap, coordinava els equips i gestionava els rodatges. I tot i que és una feina súper necessària jo m’hi ofegava. A mi m’agrada fer carrer, escoltar a la gent i fer reportatges. Vaig demanar a la direcció que em deixessin tornar a sortir! I els hi estic molt agraïda que m’ho deixessin fer.

Què fa Rosa Talamàs quan no surt a la tele?
Ara mateix, per exemple, espero a 9 amigues que vindran a sopar a casa. A la Cerdanya estem en fase 1 i s’ha d’aprofitar!!! M’encanta anar a caminar amb les amigues del poble ben d’hora, anar amb bici, esquiar i agafar la furgo camperitzada que tenim i marxar a descobrir món amb la meva parella i els nens. I saps quin és el truc de viatjar així? Que improvises! No sabem mai quina ruta farem fins que no arrenquem el motor de la furgo amb les bicis carregades al portabicicletes! Tan de bo aviat avancem en les fases de desconfinament i puguem tornar a fer-ho!

Com portes el confinament?
Estic molt cansada de tenir els nens a casa tot el dia. Tot i així, aquí dalt el confinament no ha estat tan dur com a Barcelona. Primera perquè jo de confinament poc. Crec que amb el Saül Grau, el meu company càmera, hem fet més quilòmetres que mai per explicar què passava a cada comarca pirinenca i, segona, perquè aquí dalt surts a fora el carrer, respires, mires l’entorn…. I carregues piles de cop!

Què en penses del tractament que s’està fent del Covid 19 a la premsa?
Depèn de quina premsa. N’hi ha de molts tipus i es fan molt tipus de tractaments. Prefereixo parlar de TV3 que és on treballo i on sé què fem i perquè ho fem. Hi ha gent que diu que n’està tipa, que portem parlant exclusivament de la Covid des de fa 2 mesos. Però és que aquesta pandèmia ens ha capgirat la vida i les rutines de dalt a baix i, el més bèstia, ha capgirat el món sencer. Està claríssim que hi haurà un abans i un després del coronavirus i n’hem de parlar, i molt. La gent que n’està tipa té una solució fàcil: tancar la televisió i quan necessiti més informació que la torni a obrir. Crec que des de TV3 estem donant veu a tothom i estem fent el que hem de fer: informar des del territori i contrastant sempre les informacions. Servei Públic, vaja.

Relacionats