El turno-matic a la ciutat judicial treu foc. Darrerament es destapen certes qüestions, presumptament delictives, sobre les diverses formacions polítiques que han tocat cuixa, poder. Aquests dubtes raonables, sobretot recauen a sobre de la formació política que durant molt de temps s’encarregat de la gestió de la regió espanyola, Catalunya. La connivència amb el poder espanyol a casa nostra, “de estos barros vienen estos lodos”,i no precisament pel Pacte Fiscal, ara plora la criatura. Una manera més de recordar qui mana i deixar acabar la feina sense oposar resistència. I si en tot cas t’hi oposes, cal saber a que t’enfrontes i no val deixar el camp de batalla abans de temps, això només acaba de començar, és la punta del iceberg. N’hi haurà per a tothom. Tota una proba de qualitat pel gènere sobiranista i polític.
Un camp de batalla en que no hi haurà cap mena d’armament bèl·lic ni soldadets desfilant per la Diagonal de la ciutat Comtal. L’estratègia apunta a l’ús d’armament merament polític, econòmic i social emparat amb les circumstàncies actuals i un polvorí ple de munició made in Catalonia, l’adversari està sobradament preparat. Només cal prémer la tecla correcte en cada moment segons l’objectiu; la nostra classe política, l’econòmica, la cultural i la societat catalana, disparar a tot el què faci tuf a nacionalismo catalán.
I és que“la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també ho ha de semblar”, i això els polítics de casa nostra no ho han practicat gens ni mica. La pràctica d’una política de curta volada i els nombrosos episodis de corruptela fonamenten l’actual escenari d’indefensió total davant els atacs constants. L’últim episodi del cas Palau confirma el que el ciutadà de peu sempre a sospitat, i quants episodis com aquest estan per esdevenir? , deixant les acusacions conver-paranoides dels eco-hippies a part. Tot un camp de mines abans l’assalt final i és que Roma traditoribus non premia.
