Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Resolució democràtica del conflicte (6): Aguditzar les contradiccions espanyoles

|

- Publicitat -

Aquesta setmana Esquerra instarà al Congrés de Diputats a entaular un diàleg bilateral amb el Govern espanyol. La resolució democràtica del conflicte ha d’insistir en aquesta via com va fer Gerry Adams des de 10 anys abans dels Acords de Divendres Sants sobre Irlanda del Nord. Hem de ser conscients que el Regne d’Espanya no farà cap cas d’aquesta demanda fins que no s’aguditzin les contradiccions polítiques, econòmiques i socials de la monarquia postfranquista. El règim del 78 necessita mantenir obert el conflicte català per amagar la crisi sistèmica que pateix. Cal recordar que fins que els laboristes no van substituir els conservadors de Margaret Tatcher no es va posar fi al conflicte d’Irlanda del Nord.

 

Publicitat

La corrupta oligarquia espanyola necessita controlar el poder executiu, legislatiu i judicial per mantenir els seus privilegis, entre ells les tarifes elèctriques més altes d’Europa, els beneficis bancaris desproporcionats, els contractes d’obres públiques més lucratius, el control dels mitjans de comunicació. Van tenir beneficis extraordinaris amb la bombolla immobiliària de la dècada passada i van provocar la gegantina crisi i la desastrosa recuperació actual. Ara els és imprescindible continuar a La Moncloa per no acabar a la presó com els ha passat a Jaume Mata, Ignacio González o el mateix Rodrigo Rato. El govern espanyol mantindrà obert el conflicte català per continuar al poder enardint el patriotisme del «a por ellos, oé, oé».

 

Des de la descomposició del bipartidisme i la pèrdua de la majoria absoluta del PP la crisi política és descomunal. Per a ser elegit Mariano Rajoy va necessitar criminalitzar el suport dels partits catalans a una alternativa del PSOE i Podemos, que tenia els diputats necessaris per fer-lo fora. Després van provocar el col·lapse dels socialistes amb la defenestració del seu Secretari General, Pedro Sánchez. Fins i tot la monarquia ha hagut de perdre la seva neutralitat amb la intervenció televisiva de Felipe VI a la nit del 3 d’octubre. El bloqueig de l’Estat ha estat total en els dos anys de govern del PP en minoria. No s’ha aprovat cap llei important, només els pressupostos de 2017 gràcies a fortes concessions al PNB. Les classes dirigents espanyoles han desaprofitat els vents de popa de l’economia mundial (preu baix del petroli, baixos tipus d’interès, expansió quantitativa, etc.) per adaptar l’estructura productiva a la nova divisió mundial del treball. Tampoc no han estat capaços de reformar l’administració central espanyola, ni tant sols d’acordar el nou sistema de finançament autonòmic que havia d’estar enllestit l’any 2014.

 

L’Estat espanyol mostra una síndrome catatònica que evoca la que va patir la IV República Francesa amb motiu de la guerra d’Algèria. L’orgull ferit de l’exèrcit francès, derrotat al Vietnam, es va traduir en massacres contra poblats, a tortures i altres comportaments bàrbars. L’opinió pública i molts intel·lectuals no en van voler saber res. Els mitjans de comunicació francesos ocultaven aquests crims. La successió de desastres provocava la caiguda dels governs republicans de manera cada vegada més sovintejada, perquè no sabien com afrontar el problema. Al final el General De Gaulle va fer un cop d’Estat incruent, va implantar la V República i va negociar els Acords d’Evian de 1962.

 

La criminalització política, mediàtica i judicial infligirà grans sofriments per al nostre poble i els seus dirigents. Però aquest patiment no serà inútil perquè acabarà girant-se contra el Regne d’Espanya. Mentre la internacionalització de la nostra causa demanava el reconeixement del nostre dret a l’autodeterminació els governs i la majoria de l’opinió pública dels països de la Unió Europea han donat suport al govern espanyol. Però ara estem en una situació de drets humans. La brutalitat policial, la hostilitat extrema dels mitjans de comunicació espanyols i els presos polítics ens ha introduït en un nou escenari internacional.

 

Ja ha començat a passar: El Tribunal Suprem espanyol ha hagut de retirar l’euroordre contra el President Puigdemont i els consellers exiliats a Brussel·les. El manteniment de les acusacions de rebel·lió i la petició de 30 anys de presó contra un moviment pacífic com el català és tant desproporcionat que ni el cruel Imperi Britànic es atrevir a imposar-lo contra Gandhi. Les peticions de penes només són comparables a les de la justícia de la Sud-àfrica de l’apartheid que va tenir 27 anys a la presó a Nelson Mandela. Tanmateix, des de Robben Island, Mandela va derrotar a un règim brutal que va tenir el suport dels Estats Units i la Gran Bretanya fins que l’opinió pública dels seus països va obligar els seus govern a aplicar sancions. Una de les tasques dels propers mesos serà conscienciar l’opinió pública mundial del vergonyós «judici de Madrid» que prepara el jutge Pablo Llanera, només comparable al «judici de Rivonia» que va condemnar Nelson Mandela.

 

La profunda crisi del règim del 78 l’ha abocat a l’estratègia repressiva contra l’independentisme. Però aquesta és insostenible dins la Unió Europea i finalment acabarà provocant una gravíssima crisi d’Estat.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut