Abans que a ningú li agafi un cobriment, m'explicaré sense dilació: per a reclamar la independència, cal que, prèviament, existeixi una dependència. I, m'ho miri com m'ho miri, no sé veure com ni quan la meva terra depèn del país veí.
Espanya ens ofega, ens roba, ens sotmet, ens insulta, ens intimida, ens humilia. I Catalunya, emprenyada i ofesa, però acovardada per tants pals rebuts, segueix obeïnt disciplinadament, agenollant-se resignadament. Catalunya baixa el cap i encongeix la cua tot implorant, estúpida i ridículament, aquell manyegot que mai no arriba. Però, i la dependència? On deu ser, aquesta suposada dependència que ens treu la son i ens tortura el cor? On és, que no sé veure-la?
Catalunya no depèn en absolut d'Espanya! No ens cal, Espanya. No la requerim per a viure feliços i prosperar. Espanya, en canvi, necessita apropiar-se del prestigi dels nostres intelectuals, artistes, científics i esportistes, així com saquejar una quarta part nostres recursos industrials i econòmics, per a seguir pretenent que forma part de l'elit de països avançats. I necessita, per damunt de tot, creure's amo del nostre destí, encara que calgui bombardejar-nos cada 50 anys.
Amb la publicació de les balances fiscals, –unes xifres publicades des del mateix Estat i, per tant, probablement endolcides amb sacarina i una culleradeta de mel– va fer-se la llum de forma irrebatible sobre la dependència d'Espanya vers els Països Catalans. Amb la publicació d'aquestes dades va admetre's en veu alta el que ja intuïem: Espanya, sense l'aportació secular del Principat de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, estaria a la cua d'Europa i de la resta del món desenvolupat. Seria una extensa terra erma, trista, pobre i miserable, coronada per una única gran ciutat plena de funcionaris sense feina. És Espanya, qui va mancada. És Espanya, qui depèn de Catalunya.
Reivindico l'ús de termes menys humiliants: jo no vull independitzar-me, atès que no em sento depenent. Ni sóc soberanista, atès que em sé sobirà. Estic aporuguit i subjugat per la por, però sóc independent i sobirà en les meves decisions. Sóc català. I punt. Un català que s'ha cansat d'estar sotmès. Que vol que un Parlament unit executi el dret a l'autodeterminació proclamant l'Estat català, sense estacions intermèdies i sense pidolar res a ningú. Si pot ser demà, millor que demà passat. Després d'un temps d'estratègica i bona pluja fina, el que ara espero és una tronada d'aquelles que fan tremolar, un bon aiguat que deixi els carrers com nous. Ja hi haurà temps per a que surti el sol, després, enmig els núvols, il.luminant un nou país.
Espanya –deia abans d'aquest paràgraf de lirisme quasi enfalagós– ens necessita. I Catalunya, culte, madura i solidària com és, ha de fer un darrer sacrifici ajudant els espanyols a trobar el camí de l'emancipació, a trencar el cordó umbilical que els impedeix fer-se adults. Segur que poden fer-ho! Ben aconsellats, sabran assolir uns valors equiparables a la resta de països moderns. Ho faran amb els seus propis recursos, sense necessitat de robar-los als veïns. Però els cal una petita empenta: deixem-los marxar, alliberem-los per a que es facin grans.
Rondinaran, és clar, perquè els estem alimentant i vestint mentre ells segueixen la festa despreocupadament. Però tu i jo, que som persones intel.ligents i responsables, sabem què és el millor per al futur dels nostres germans i ens sacrificarem pel seu bé una darrera vegada. Ha arribat el dia: Catalunya ha de concedir la independència a Espanya.
