Refugi Rebost

 La carretera de Pal sempre se’m fa llarga. És feixuga i marejadora, però els dies de boira baixa recorre-la es converteix en un espectacle per a la vista. Deixem el cotxe en un petit entrant de terra i carreguem motxilles. Des d’on som fins al refugi resten deu minuts a pas lleuger sota la llum tènue d’un frontal. En arribar, quelcom se’m remou per dins. És el plaer indescriptible d’estar a on vols estar i amb qui vols estar. De fet, el Rebost, inaugurat el 1955 per a la UEC (Unió excursionista de Catalunya), és el meu refugi predilecte.  És tard i ja hi ha força gent sopant. És llavors quan davant meu apareix una de les imatges més anhelades: la safata plena de macarrons. La sobretaula és sinònim de cafès, converses pausades i mapes desplegats sobre taules de fusta allargassades. Abans d’anar dormir, faig un cop d’ull al cel lleugerament estrellat. Al fons, entreveig el perfil d’una de les muntanyes més emblemàtiques del nostre país: el Pedraforca.
 
Baixar d’una llitera de tres pisos just llevat té els seus riscs. Me’n surto prou bé, li tinc la mida apresa. Em remullo la cara, trec les lleganyes més sofertes i em pentino lleugerament amb els dits de la mà. L’esmorzar ens espera en forma de torrades, croissants i magdalenes que suquem en generoses tasses de llet. Engolim tot el que podem i més, essent conscients que ho acabarem cremant de camí al refugi Sant Jordi. Avui caminarem seguint un tram dels Cavalls del Vent, una travessa entre vuit dels refugis guardats del Parc Natural del Cadí-Moixeró. M’acomiado del Rebost com ho faig en marxar de casa d’un bon amic, amb la sensació que hi tornaré ben aviat.
 
www.rcapdecreus.cat