Dissabte, 18 de setembre de 2021 - Edició 1150
La República

Reforma Constitucional: abans de votar, els catalanistes ens aixequem i els deixem plantats!

 Ahir durant la intervenció en el debat al Congrés amb el president espanyol sobre el Reial Decret del govern socialista (ERC, IU-ICV i BNG hi votàrem en contra i la […]

Joan Tardà
Joan Tardà 24/08/2011

 Ahir durant la intervenció en el debat al Congrés amb el president espanyol sobre el Reial Decret del govern socialista (ERC, IU-ICV i BNG hi votàrem en contra i la resta de forces –CiU, PNB, CC, etc… s’abstingueren), ja vam deixar expressada l’esgarrifança política que ens provoca, als catalans,  l’entesa PP-PSOE per tal de modificar la Constitució a fi d’incorporar-hi el topall de l’endeutament públic. Amb tot, no hauria de sorprendre’ns gaire. Es tracta d’un pas més en el progressiu camí iniciat des de la dreta europea i espanyola cap al desballestament de l’estat del benestar. Efectivament, de la mateixa manera que en temps precedents les constitucions havien estat utilitzades per blindar drets adquirits o per assenyalar, a través de  principis rectors, els camins cap al benestar, en l’actual fase del desenvolupament del capitalisme el capital demanda al poder polític col·locar en el frontispici dels textos constitucionals els límits del progrés social.
I com a catalans suposa, a més,  una nova agressió als nostres interessos nacionals en la mesura que encara restarà més  limitada la poca autonomia, escassíssima, financera de què disposem. En definitiva, més espoli fiscal i més agressió.
Després de trenta anys de postfranquisme, durant els quals els partits que configuren el sistema polític espanyol (PP i PSOE) no tan sols s’han negar a debatre sobre quin el subjecte de sobirania, sobre la imposició del rei Juan Carlos I per part del Dictador, sobre la preeminència de la llengua espanyola, sobre la negació del dret a l’autodeterminació  i sobre la impossibilitat d’articular els distints territoris dels PPCC (raons per les quals els republicans catalans no vam legitimar el text de 1978), sinó que han estat incapaços d’encarar reformes secundàries com ara atorgar al Senat una veritable funció de cambra territorial.
I, ara, per acabar-ho d’adobar, el PSOE es plega al discurs de la FAES, l’avançada ideològica del nou nacionalisme espanyol transversal del segle XXI, que pretén adjudicar al sistema autònomic la condició de boc expiatori de la crisi. Tot plegat, alhora, des de l’acció política matussera i antiquada de pretendre-ho endegar al marge de la participació ciutadana, la qual cosa els suposarà pagar una gran penyora en la mesura que una bona part de la ciutadania, les  noves generacions, no s’empassaran aquest acte de “bandolerisme” comès aprofitant-se (o en nom) de la democràcia.
Agressió als drets socials amb el topall de la despesa  i als drets nacionals retallant encara més la poca autonomia fiscal dels territoris dels PPCC. En conseqüència, si tot plegat acaba fent-se realitat  la voluntat comuna mínima de tot el catalanisme  polític present al Congrés dels Diputats hauria de traduir-se en un plantada. Que cada un dels portaveus (Duran Lleida, Ridao, Buenaventura) afirmi  el que consideri que ha de dir des de la tribuna (tant de bo fos possible que tots llegíssim el mateix text) i, una vegada fet, ens aixequem i els deixem sols. Que s’ho votin! En definitiva, denúncia i autoestima.
En Cambó, ja fa molts anys, també va encapaçalar una plantada de tots els catalanistes (i no era pas gaire arrauxat ni un menja-capellans).