He recopilat els articles que he publicat al meu bloc a In.directe.cat que vaig obrir el juliol de 2017. Podeu baixar l’arxiu Desobediència Civil i Resolució Democràtica del Conflicte clicant aquí
En l’any que ha passat he seguit els extraordinaris esdeveniments d’aquests mesos amb la perspectiva de la desobediència civil. Des de l’elaboració d’aquesta a la ponència alternativa que Reagrupament va presentar a la Conferència Nacional d'Esquerra Republicana de 2007 vaig ser conscient que l’Estat espanyol tindria una resposta contundent contra la Declaració d’Independència. Per a superar-la caldria recórrer a una desobediència civil inspirada en la lluita de Mahatma Gandhi contra el domini de l’Imperi Britànic de l’Índia.
No és estrany, per tant, que en la primera entrada al blog de juliol de 2017 compari la “marxa de la sal” de Gandhi amb el referèndum d’autodeterminació sobre la independència previst per a la tardor. No creia possible seguir el model de desconnexió dels països bàltics a casa nostra que ja eren repúbliques amb totes les estructures d’Estat necessàries. En canvi Catalunya era, i és, una comunitat autònoma com Kosovo. A la vegada el Regne d’Espanya no ha arribat a l’estat de descomposició i deslegitimació internacional de la Unió Soviètica.
El 15 d’octubre de 2015 vaig publicar a “Público” un treball titulat “¿Encarcelarán los representantes de Cataluña en tu nombre?. Assegurava que ens endinsàvem en una fase molt més dura del conflicte en la que la desobediència civil posaria en marxa l’engranatge de la justícia espanyola amb els seus processaments, imputacions, multes i finalment la presó. No he cregut mai que el moviment per la República anés de “farol”, ni de “órdago”: havia de seguir el passos de la desconnexió unilateral encara que aquesta no fos possible. Era la única sortida que el Regne d’Espanya havia deixat a un poble indefens com el català. Els passos vers la desconnexió no eren una insurrecció, sinó una resistència no-violenta, gandhiana.
Des del punt de vista de la desconnexió unilateral els fets són contundents: no ha estat possible controlar el territori i no hi hagut cap mena de reconeixement internacional. En canvi des de la perspectiva de la desobediència civil l’avenç assolit és extraordinari. Des de la perspectiva de la desobediència civil el fets d’octubre no són el final d’un procés, sinó el seu punt de partida, com ho va ser la Marxa de la Sal a l’Índia. Els seguidors de Gandhi van necessitar 16 anys i 130.000 presos per assolir-la.
La proclamació de la República Catalana i la intervenció de la Generalitat van implicar un punt d’inflexió en els meus articles. La tarda del 27 d’octubre em vaig tancar davant de l’ordinador per analitzar que calia fer, amb estratègies i de propostes d’acció. Aquesta part propositiva crec que diferencia els meus articles dels que es limiten a comentar. El dia 28 d’octubre publicava l’article “Candidatura unitària per la llibertat dels presos polítics”. Hi defensava que participar a les eleccions convocades per Mariano Rajoy era la resposta més efectiva a l’atac sense precedents de l’Estat espanyol. M’angoixava pensar que una part dels independentistes refusés participar i que la seva abstenció impliqués l’arribada d’Inés Arrimadas a la Presidència de la Generalitat.
M’he centrat en elaborar una nova estratègia per aprofitar els colossals avenços aconseguits amb els “fets d’octubre» i l’he anomenat “resolució democràtica del conflicte”. La desconnexió unilateral no és l’únic model per assolir la independència. L’Índia va assolir-la després d’una negociació del Congrés hindú i els germans musulmans amb l’Imperi Britànic. Ja he parlat dels Acords de Divendres Sants. Nelson Mandela, des de la presó i Oliver Tambo, des de l’exili, van forçar el cruel règim de l’apartheid a pactar unes eleccions constituents.
La majoria d’articles posteriors al 27 d’octubre han desenvolupat com el poble català pot aconseguir fer asseure el Regne d’Espanya a una taula de negociacions per acordar unes eleccions constituents o un referèndum sobre la independència. Sense una pressió i una mediació internacional no es podrà assolir que Espanya accepti una resolució democràtica del conflicte. La teoria de les tres fases dels conflictes democràtics és una aportació interessant d’un antic ministre suec d’energia que va tenir greus enfrontaments amb els detractors de les centrals nuclears. Ens ajuda a comprendre la fase segona, la de contrast de propostes concretes, que segueix a la inicial de confrontació ideològica i emocional, i que precedeix a la fase de negociació i acords. Potser és la que s’ha iniciat amb la moció de censura que ha desallotjat Mariano Rajoy i el PP del poder.
La Unió Europea és l’única que té la influència necessària per induir el Regne d’Espanya a la negociació. Però les principals potències europees són contràries a qualsevol alteració de l’statu quo actual. Només la nostra desobediència civil, la nostra disposició a omplir les presons espanyoles de dirigents electes convencerà els dirigents europeus a pressionar l’Estat espanyol per a una resolució negociada del conflicte. Quants catalans estem disposats a passar uns anys de la nostra vida a la presó per assolir la independència?
