Al principi de la novel·la, la protagonista, Helene, abandona el seu fill poc després de la presa de Stettin per part de l’exèrcit roig al final de la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquest fet es produiex un salt enrere en el temps per tal d’explicar les causes d’aquesta decisió. Així, coneixem la infantesa d’Helene i de la seva germana, marcada per la minusvalia del seu pare arran de la seva participació en la Primera Guerra Mundial i pel precari estat de la salut mental de la mare, qui no deixa d’estar mal considerada socialment dins del petit poble on resideixen, no sols per les seves excentricitats (entre d’altres pateix la síndrome de Diògenes) sinó que també per la seva condició de jueva. L’adolescència i joventut la passa a Berlín en companyia de la seva germana a casa d’una tieta rica, que es va empobrint a mesura que la crisi econòmica dels anys trenta va adquirint major intensitat. Aquests tampoc no van ser uns anys feliços per l’Helene, ja que mai es va sentir del tot estimada en aquella casa. Al Berlín dels cabarets coneix a qui serà l’amor de la seva vida, però la relació no tindrà un final feliç i acabarà casant-se amb un altre home qui acabarà rebutjant-la pel seu origen jueu. En definitiva, Helene se sent superada per les seves vivències personals i per l’entorn que l’envolta, no sols pel perill que pateix sent jueva en l’alemanya nazi i les calamitats i situacions límit que ha de veure cada dia a l’hospital on fa d’infermera, sinó que també pel mateix perill que significa ser dona en una ciutat vençuda on els soldats russos violaven sistemàticament les dones.
Narrat en un to dramàticament contingut, els lectors acabem compadint-nos tant de la mare com del fill i ens demanem com és possible que en aquest món hagin pogut succeir coses així, a la vegada que tenim un accés de primera mà al patiment del propi poble alemany durant aquest període tan negre de la seva història.
