Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

La pols i l’era

|

- Publicitat -

Tots estarem d’acord en què, si volem que els nostres símbols nacionals siguin respectats, hem de respectar els símbols nacionals dels altres. També ho estarem en què, els símbols, són o no són. Se senten o no se senten, per més que, com en el cas espanyol, hagin estat imposats militarment.

Però la pregunta és: cal que la llei persegueixi qualsevol acció en contra d’aquests símbols?

Publicitat

El que no passaria de ser una discussió teòrica, pren volada quan apareixen casos com el d’en Franki, el qual, mediàticament acusat l’any 2002 per esquinçar una bandera espanyola de l’ajuntament de Terrassa, rep el mateix tractament que un delinqüent comú acusat de quaranta petits furts. El cas pren especial rellevància en un estat com l’espanyol, on només és delicte la profanació dels símbols de l’estat central, però no així la dels diferents territoris que el conformen (amb reconeixement i rang oficial).

Però anem a pams. D’entrada, el primer judici té lloc el 2002. El jutge del procés és un antic fiscal militar, cosa que, inevitablement, rememora etapes habituals de la prima democràcia espanyola. En segon lloc, no hi ha proves que l’incriminin en l’esquinçament. És més, en cas de que ho hagués fet, el nou codi penal no contempla presó per ultratge a la bandera. Tanmateix, també sense més proves que les declaracions de la guàrdia urbana, és acusat d’ultratge a Espanya, d’atemptar contra l’autoritat pública i de desordre públic per haver incitat aquells esdeveniments. Si s’hagués avingut a pagar els 76 € de part de la condemna -tal i com ha ocorregut en altres casos-, probablement hauria, com a mínim, atenuat els dos anys i set mesos. Però també hagués reconegut un delicte del qual es declara innocent, i sobretot, hagués acatat el sistema espanyol de coacció.

Que Espanya té un problema endèmic amb els nacionalismes epidèrmics és quelcom evident. Passa, però, que es neguen a reconèixer l’origen del problema: l’existència d’un nacionalisme espanyol excloent, que, a més, compta amb l’avantatge del poder coercitiu d’un estat per imposar-se.

Actuacions judicialment tan poc transparents com la d’en Franki o la de l’alcaldessa d’Arrasate, tancada a la presó acusada de col·laborar amb ETA -un cop fracassades dues mocions de censura contra ella per no condemnar la violència de la banda armada-, cada cop generen més dubtes sobre les conviccions democràtiques de qui ha de garantir el correcte funcionament del sistema.

Avui és a la presó. La desproporció de la pena imposada -recordem, de dos anys i set mesos-, juntament amb un procés policial i judicial, com a mínim, qüestionable en les garanties ofertes a l’acusat, legitima el moviment en pro del seu alliberament. Tanmateix, no hauríem de perdre de vista que, si bé és d’un solemne dèficit democràtic que l’estat espanyol protegeixi els seus símbols, no pot ser que l’orgull actuï contra els símbols d’altri per defensar els propis, encara que aquests sí siguin els nostres. Amb tot això, si no volen pols, que treguin els símbols.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut