Que els nostres impostos es quedin aquí!

Si hi ha al món un poble solidari, aquest és el poble català.
Però la solidaritat que el poble català vol tenir amb altres pobles del món, desfavorits en molts conceptes, la vol desenvolupar per iniciativa pròpia: no que un forà li vingui a dir al poble català què ha de fer i amb qui ha de ser solidari.
El poble català, mai s’ha negat a ser solidari amb qui veritablement ha hagut de menester del seu ajut.
De la mateixa manera, el poble català, mai s’ha negat a pagar impostos. Però els impostos que vol pagar el poble català, els vol pagar a la nació catalana; no a una altre nació que els administra malament, sent Catalunya la primera en no rebre la part fonamental de diners que li pertoquen per al seu llur desenvolupament econòmic.
Si Catalunya pogués recaptar tots els tributs dins una Hisenda Catalana pròpia, la mateixa Catalunya es cuidaria de fer arribar als diners percentuals necessaris a aquelles persones que necessitessin del seu ajut.
Però també, de tots els diners recaptats, i un cop pagat a l’Estat, –mentre Catalunya no sigui independent–, els diners corresponents als serveis que l’Estat presta a Catalunya, quedarien molts diners per repartir  a tots els estaments oficials i públics de Catalunya, garants del benestar del poble català i de les seves institucions; des del més senzill i llunyà dispensari d’un petit poble llunyà perdut entre muntanyes; a una escola de tres o quatre alumnes, i una llar per a la gent gran de poc més de deu persones, fins a poder mantenir folgadament, tots els grans i petits serveis públics, com el transport col·lectiu d’autobusos, trens, avions i vaixells de tots els pobles i ciutats d’arreu de Catalunya.
El poble català ha d’insistir en la seva independència. Però mentre aquesta no sigui un fet, s’hauria d’aconseguir un Concert Econòmic idèntic al que gaudeixen al País Basc i Navarra (això del pacte fiscal no deixa de ser un dels molts i nombrosos eufemismes que es fan servir per no dir les coses pel seu nom…).
El proper 11 de setembre, tot el poble català té una cita ineludible a la capital de la nació catalana: Barcelona.
Si el 10 de juliol del 2010 es va sobrepassar de llarg el milió de persones, aquest any, en la Diada, s’haurien de sobrepassar els tres o quatre milions.
La nostra veu s’ha de fer sentir amb contundència, perquè les nostres justes reivindicacions arribin a orelles dels qui poden i han de solucionar els crítics problemes socials, morals i econòmics que ens envolten.