A España, com va dir Josep Maria Espinàs, «es parla molt de política però es fa molt poca política». Si, hi afegeixo «España» perquè, també en això Catalunya és diferent, vegi’s, si no, com aquí es va saber sortir del mateix atzucac on España va caure i no se’n sap sabut sortir. Aquí també hi havia un sol candidat, d’un partit amb més vots que cap altre però que per formar govern necessitava suports.
Però, a part d’aquest concepte global i general, vull creure que donat el clima que estem vivint d’uns anys ençà, a tota la gent que viuen a Catalunya ha d’interessar, o si més no sentir curiositat, en saber en quin país viuen realment.
En aquest sentit, crec que el pas pel temps, i els esdeveniments, han configurat tres grans blocs de catalans: Uns, legítimament ancorats en el passat, els catalanistes, amb un caire pidolaire, submís, conformat amb un copet a l’esquena. Uns altres, els que els ha anat canviant la seva visió des de la sentència del TC del 2010, els sobiranistes. I uns tercers, amb el clàssic i històric catalanisme molt superat, però que tampoc en tenen prou amb el sobiranisme com ens l’han dibuixat i aposten directament, sense més dilacions, per l’independentisme.
Quants som en cada bloc, tots ells molt respectables i amb els mateixos drets de ser tinguts en compte ?.
A França, desprès de que el Tribunal de Gran Instància de Perpignan ha tombat la pretensió de la Prefactura dels Pirineus Orientals d’il·legalitzar l’entitat, el «Comitè per l’Autodeterminació de la Catalunya Nord» te llum verda per organitzar una consulta popular sobre «la reagrupació de la Catalunya Sud i la Catalunya Nord en un sol Estat sobirà», esborrant les fronteres que va establir el Tractat dels Pirineus el 1659.
Ah, perdó, que aquí estem a España. Doncs, aquí, com ho podem saber sense passar per un referèndum que l’Estat mai ens facilitarà i deixarà fer ?. Com poder-ho saber més enllà del que donen les urnes ?.
