Avui sento una profunda vergonya. El planeta sencer deu haver esclatat en histèriques rialles en comprovar un altre cop la infinita estupidesa del president espanyol. Però no t'afanyis a riure tú també, doncs, malgrat que tu i jo sabem on és exactament el teu i el meu grau d'identificació amb el govern d'Espanya i podem mirar-nos la situació amb una certa perspectiva, a fora no ho saben. A la resta del món consideren espanyols tots els que vivim al sud dels Pirineus; espanyols que, lliurement i voluntària, vam donar la majoria al Sr. Rodríguez. Les seves rialles, doncs, no van dirigides únicament a Rodríguez, sinó a tots nosaltres, catalans inclosos. Se'n riuen d'en Rodríguez, però també s'en riuen de tu i de mi.
El país que, fa pocs mesos, aspirava a entrar en el G8 perquè “es una potencia mundial” i perquè “está en la Champions League de la economía mundial” X-DD avui reb pals del Fons Monetari Internacional, del Banc Central Europeu, de Brussel·les i dels periòdics internacionals més prestigiosos. La “potència mundial” té avui tots els punts per a esdevenir la segona Grècia. Fa riure? No, fa pena, perquè es tracta del país al qual estem lligats, es tracta d'un govern que decideix coses que ens afecten a tu i a mi, tot malgastant els teus diners i els meus.
Hem patit altres governs espanyols amb els que podíem estar-hi més o menys d'acord, des del govern Suárez, fins al d'Aznar. Hem sofert les conseqüències d'errors i corrupcions inacabables i hem patit decisions amb resultats gravíssims (guerra d'Irak, per posar l'exemple més flagrant), però, en qualsevol cas, es tractava sempre de governs coherents amb la seva forma de pensar i amb els interessos que representaven. Feien el que havien de fer des de la seva òptica. Però les errades, els balbuceigs i les contradiccions del Sr. Rodríguez no són tolerables perquè van més enllà del que se li podria permetre a un aprenent o a un nouvingut al món de la política. No són errors d'estratègia o d'un pensament polític equivocat, sinó de pura ineficàcia, de pura imbecilitat.
Un president de govern no pot arribar repartint alegrement xecs de 400€ a tort i a dret per, quatre dies després, imposar reduccions de sous als funcionaris, congelar pensions i augmentar impostos a tota la ciutadania perquè està a punt de fer fallida.
Un govern no pot tenir un òrgan bàsic com el Tribunal Constitucional bloquejat perquè no li agraden les propostes del PP i -incomplint les seves pròpies lleis- mantenir càrrecs caducats durant dos anys per, finalment, dir que ara sí, que després de dos anys d'inoperància sí que els semblen bé.
Un polític professional i seriós no pot dir que sí a tothom i pactar al mateix temps amb els sindicats, amb les patronals, amb l'església, amb els col.lectius d'immigrants, amb els partits polítics, amb totes les Comunitats Autònomes, amb països de tots els colors i amb tots i cadascun dels àmbits de la societat sense fer-se mal. No es pot.
Un estat en ruïna no pot finançar una Caixa de Múrcia amb 9.000 milions d'euros i, paral.lelament, fer-se el ronço negociant 2.000 o 3.000 miserables milions amb un país sencer com Catalunya. Ni pot prometre a la CA de les Canàries 11.000 milions d'euros mentre nega el pa i la sal al motor econòmic de l'Estat. Fer això és, simplement, de rucs curts de vista.
No es poden llençar milers de milions amb els “Plans ZP” destinats a projectes municipals “no prioritaris” i, més tard, prohibir als ajuntaments la sol·licitud de crèdits perquè s'han acabat els diners. I encara menys es pot acabar amb un “bé, saps què? Ja en parlarem d'aquí a uns mesos”.
Tot plegat no pot ser fruit d'un equip de gent intel·ligent, preparada i envoltada dels millors pèrits i assessors. Tot plegat és massa increïble i massa intolerable. Tot plegat no es pot fer sense que un govern nefast, ridícul i bufó com aquest no entri en crisi immediatament.
–-
(I, permeteu-me… Amb aquests és amb qui us voleu federar, confederar o fer-hi qualsevol mena de tractes??)
