Tot el que ens expliquen són cortines de fum, on la dialèctica entre el bé i el mal cobra un protagonisme desmesurat. I en relacions internacionals, el poder és el principal factor a tenir en compte alhora d’analitzar el paisatge. Hi ha una constant en les relacions internacionals: és un camp despietat i perillós. I el més probable és que segueixi sent així.
L’última mostra la tenim al Golf Pèrsic, on Qatar està immers en aquesta tragèdia. Qatar està finançant a l’Estat Islàmic. I Aràbia Saudita, a través del Gulf Cooperation Council està liderant el bloqueig diplomàtic i econòmic a Qatar per obligar que aturi el finançament. Teheran ja ha comunicat que enfront del bloqueig, pot proveir menjar amb vaixells, però l’Aràbia Saudita ja ha ordenat un bloqueig naval.
Sempre hi ha més del que els mitjans ens diuen. Fem un exercici i oblidem-nos dels terroristes, i fem entrar dues variables, el gas natural i les aliances geopolítiques.
Gas Natural
Qatar aporta el 30% de l’oferta global de gas natural liquat, això fa que tingui les mans lliures per fer la seva pròpia política exterior, perquè no depèn del preu del petroli que li vingui imposat per part de l’Aràbia Saudita.
Per altre banda, a l’Orient mitjà hi ha dos projectes gasístics en competició. Ambdós tenen origen a les costes de Qatar i a les aigües de l’Iran. Es tracta del jaciment de gas condensat més gran del món, Qatar l’anomena “North Dome” i l’Iran “South Pars.” La idea és canalitzar el gas, una energia neta, cap al mercat Europeu, que és el més rendible del món. Tanmateix hi ha dos propostes per explotar el jaciment. La dels Estats Units i la de Rússia. Depenent de qui l’exploti, l’escaquer geopolític pot canviar.
Si Rússia no domina aquest dipòsit, perdrà part del seu avantatge energètic quan negociï amb Europa; si Occident no el domina, la força de Rússia serà desproporcionada.
Geopolítica
En tot això, Síria hi juga un paper molt important com a territori de pas. Els dos projectes de gasoducte que han de sortir de golf pèrsic passen per Síria. El projecte rus va directe al port de Tartús i d’allà en vaixell es transporta a Europa. Per altre banda, el projecte Nord Americà hauria de travessar Síria i Turquia, tot connectant el gasoducte amb el projecte de gasoducte anomenat Nabucco. Evidentment al-Ásad va escollir donar suport al projecte rus, que deixava de banda Turquia i donava poder a Síria. Deduiran que aquest és un dels motius pels quals Washington i Brussel·les volen veure a al-Ásad fora. Per Europa és vital que aquest gasoducte sigui controlat per Occident. Perquè de ser el contrari Rússia obtindria un poder d’influència desmesurat en el procés polític de presa de decisions Europeu.
El conflicte geopolític, però, està molt estancat. Cap dels dos blocs enfunden les pistoles. I si a tot això hi afegim l’emergència de l’Estat Islàmic i el seu pes, la complexitat i delicadesa de la situació és destacable. Però les prioritats d’estat sempre van pel davant de l’ambient internacional i Qatar ha volgut procurar pel seu interès nacional.
Qatar
En veure que Rússia seguiria sent un actor internacional de pes a Síria i que Putin no en cediria ni un centímetre, les opcions de Doha per impulsar un gasoducte a través d’Arabia Saudita es feien cada cop més primes. I aquí entrem en el quid de la qüestió. Qatar va començar a invertir en l’economia Russa per seduir al Kremlin. Així, el Sovereign Wealth Fund (S.W.F.), mitjançant el Qatar Investment Authority (Q.I.A.) ha invertit en la compra d’actius de l’economia russa, que pateix les sancions d’Occident.
Però fem-ne un repàs:
· 2013, Q.I.A. compra $500M d’accions de VTB, un banc rus afectat per les sancions d’Occident
· 2017, Q.I.A. inverteix fins a tenir el 25% de la propietat de l’aeroport de Pulkovo, a Sant Petersburg
· 2017, Q.I.A. realitza la major inversió fins al moment, invertint $11.3B l’empresa energètica Rosneft
Doha sap que la geografia no l’acompanya. I com a país és que una península amb una potent cadena de televisió, un gran jaciment de gas i una família reial; poc més. Per això utilitza el Q.I.A. Vol assegurar-se posicions en l’aliança formada per Síria, Rússia i l’Iran; i així tenir poder de negociació amb Occident. Tanmateix, la recerca d’aquest poder es tradueix en imprudència.
No estic segur de que sigui la millor idea ajudar a Rússia quan Qatar té la base militar Nord-Americana més gran de l’Orient Mitjà, i seu del CENTCOM. Tampoc ha ajudat massa que la primera cambra de compensació pel Yuan al Golf Pèrsic s’hagi obert precisament a Doha.
Al Golf hi ha nervis, el tresor de l’Aràbia Saudita pateix pels preus baixos del petroli, per una població de 33M a mantenir i una guerra al Yemen. No cal dir que annexionar Qatar, seria un bon botí per Aràbia Saudita. Però dubto que els poders Europeus i Nord Americans vulguin a la ja tot poderosa casa Saudí amb aquest avantatge estratègic.
Veurem el que tarda Doha en rendir-se, o veurem què tarda en canviar de règim.
