A mi, de petit, quan anava a l’escola em deien “el pagès”. Així doncs, jo, pels meus companys i coneguts, era vist com un noi de la muntanya. Si us haig de dir la veritat sí és cert que m’agrada més el camp que el mar, però sóc un bitxo de ciutat. És més, no m’imagino pas mai a mi mateix en el futur vivint en un poble de menys de 10.000 habitants. Necessito gent, oci variat, necessito sentir persones prop meu. Diversitat, ètnies, individus de tots colors…
Però a mi em deien pagès perquè parlava en un correcte accent el català. Bé… no vull ser polèmic: correcte o no, però no parlava pas amb l’accent castellanoparlant dels meus companys. Per tant, em veien com el nen de l’interior perquè “feia totes les neutres” i geminava la “l” quan tocava.
En altres entrades, he parlat dels problemes que m’ha donat el meu accent. Però avui vull explicar que a vegades, ser català té els seus pros. No us penseu que era un nen marginat! En aquesta mateixa escola vaig fer un bon grapat d’amics, un d’ells molt especial. Quan tenia uns 7 anys em faig fer ben íntim d’un colombià. El seu pare estava acabant la tesis a la UAB. Ara ja fa uns 8 anys que no el veig, però seguim parlant per Internet. És espectacular comprovar com se’n recorda perfectament del català. L’escriu i el parla més bé que molts individus d’aquí que conviuen dia a dia amb la nostra llengua. És més, m’explica que enyora parlar-lo.
Un fet encara més curiós va ser veure com els seus dos germans grans, que van viure aquí just travessant la seva adolescència, també el volien practicar i parlar. Un fet que em sorprenia ja que quan estaven aquí el català el van viure com un impediment més que com quelcom enriquidor.
I aquest fet segueix passant. Catalunya enamora, sobretot, passat el temps. I de fet, explico tot això perquè ara fa uns dies vaig ensenyar a un grup de colombians Barcelona. De moment, em quedo amb dues grans sensacions: la primera fou que una de les frases que corria entre ells era: “no me siento en España”. Això era així al comprovar que els envoltava una altra cultura ben diferent a la de la seva “Madre Patria”. Al comprovar per exemple, que els rètols són en català i que la gent, en menor o major mesura, el parla. I és que el català va centrar bona part de la conversa. Fins a tal punt que un em va dir: “me da pena no hablarlo para poder hablarte en tu lengua, una pena que no se conozca”.
Sí. Una pena. De fet, ells no són un cas aïllat. Recordo aquelles tardes d’infantesa ensenyant català a un bon amic que acabava d’arribar desorientat. Passats els anys vaig reviure aquella sensació: aquests colombians també estaven desorientats. El món no ens coneix i som la desena llengua més parlada a Europa, una de les més traduïdes a nivell literari, estem entre els 20 idiomes més utilitzats a Internet… Fins que no tinguem unes institucions estatals pròpies no ens podrem donar a conèixer. Fins que no sortim al mapa d’un color diferent, la gent, seguirà desconeixent.
Jo, de totes maneres, a nivell individual segueixo lluitant a peu de carrer. I no us penseu que és envà! Quan de tant en tant faig una videoconferència fins a Cali i sento que em parlen en un correcte català, m’emociono. Semblem dos “pagesos” davant l’ordinador!
