Dilluns, 10 d'agost de 2020 - Edició 745
La República

Processistes per a cervells de mosquit

L’altre dia el cervell de mosquit Joan Tardà, aquell senyor tan entranyable que tothom a Catalunya sap que té cervell de mosquit però curiosament tothom actua com si el senyor […]

Ricard Biel
Ricard Biel 29/02/2016

L’altre dia el cervell de mosquit Joan Tardà, aquell senyor tan entranyable que tothom a Catalunya sap que té cervell de mosquit però curiosament tothom actua com si el senyor no tingués cervell de mosquit no posant en qüestió el càrrec públic que ocupa, o sigui el càrrec pagat pel poble mateix, cosa que evidencia el cervell de mosquit d’aquest poble que, a més, diu desitjar la independència com si la independència fos a l’abast dels cervells de mosquit, doncs el cervell de mosquit Tardà, deia, va justificar la necessitat d’independència no sé si unilateral o vés a saber què, perquè no sembla que el seu partit diguem-ne que processista ni cap partit diguem-ne que processista estigui en absolut per la labor de la unilateralitat, dient que “hem intentat pactar el referèndum amb Espanya divuit vegades, i ja veiem el resultat”.

Divuit vegades. Divuit.

Entenc que això de les divuit vegades el senyor Tardà ho diu, i cofoi, perquè els catalans puguem apreciar la perseverança, la implicació, la feina ben feta dels nostres polítics processistes, els quals a més se suposa, a partir d’aquesta sacrificada heroïcitat de les divuit vegades, que els hem de santificar com a víctimes de la injustícia espanyola, amb la corresponent superioritat moral que se’n deriva per als catalans, cosa que de fet Tardà aconsegueix, només cal parar l’orella i copsar les opinions rematadament idiotes de la majoria dels catalans sobre l’orgull de demanar les coses divuit vegades.

A mi, en canvi, això d’haver intentat divuit vegades un pacte amb Espanya per a un referèndum em provoca vergonya aliena, a més de vòmits, a causa d’algunes preguntes que inevitablement em vénen al cap, i de manera immediata. En primer lloc, per què divuit vegades i no mil vuit-centes divuit? És a dir: ¿Què em fa pensar a mi que si els nostres processistes polítics ho han intentat divuit vegades, no ho intentaran mil vuit-centes divuit vegades, o vés a saber si cent divuit mil vuit-centes divuit? En segon lloc, si han hagut de demanar divuit vegades a Espanya un pacte per fer un referèndum i les divuit vegades els espanyols han dit que no, em pregunto per què a la segona o tercera negativa rebuda els catalans no han entès què significa no en espanyol, i més tenint en compte que no en espanyol significa exactament el mateix que no en català. En tercer lloc, si has demanat un referèndum a Espanya divuit vegades i no has aconseguit el teu propòsit, no demostres ser incompetent ja a la tercera o màxim quarta vegada que ho intentes, i per tant hauries de dimitir? Doncs divuit. Divuit vegades. Obtús o incompetent, o bé totes dues coses. En quart lloc, no és la reiteració insistentment absurda de la demanda de referèndum a Espanya, fins a divuit vegades, la prova del nou per a Espanya de la feblesa catalana que fa dormir tranquils als espanyols? ¿Quina inquietud poden crear als espanyols uns catalans a qui només cal dir no sobre la seva demanda reiterada, una reiteració que no és més que la prova que no tenen cap altre recurs que els pogués inquietar?

Però com que naturalment la justificació dels divuit orgullosos intents al·legats per Joan Tardà no han provocat aquí ni el més mínim escàndol, cosa lògica tenint en compte que el fet reiterat dels divuit intents no ha provocat en cap moment al llarg del temps cap escàndol entre l’opinió pública catalana, cal concloure que el problema no és Joan Tardà sinó el poble català que permet simpàticament, molt d’acord amb la seva autoanomenada “revolució dels somriures” processista, el concurs polític del cervell de mosquit, com a mera mostra, naturalment, dels centenars de cervells de mosquit polítics a qui el poble amb cervell de mosquit permet i paga el concurs polític. I val a dir que el poble no s’equivoca. Res millor que un entranyable i inofensiu ós de peluix Tardà per no arribar enlloc tot fent veure sense saber-ho que es pretén arribar a algun lloc; res millor que un cervell de mosquit que tot d’una s’estova i demana disculpes en un debat televisiu recent per haver dit “fatxa” i “poca-vergonya” a un fatxa poca-vergonya conspicu com el tal fatxa poca-vergonya Joan López Alegre, i jo afegeixo que malalt mental López Alegre, el qual encara deu estar rient de les disculpes del cervell de mosquit Tardà. Voleu actitud més catalaneta que aquesta del cervell de mosquit?

Ara, Espanya, malgrat la seva inestabilitat política desaprofitada miserablement pels catalans per tirar pel dret, prem l’accelerador en la seva aniquilació catalana amb resolucions judicials tan greus com la suspensió de l’ús preferent del català en el sector públic. I espera’t. Perquè no és estrany; com més processisme català, més s’evidencia per a un cervell de no-mosquit la voluntat dels catalans de no processar res, tret del seu suïcidi nacional. Tenim un poble irreductiblement estúpid. Quanta misèria.

Relacionats