Això és un alçament, una revolta -pacífica i a la catalana- i els partits amb representació parlamentària sembla que no volen o no poden adonar-se'n. O, si se n'adonen, no volen o no poden reaccionar. No seré pas jo qui gosi alliçonar els estrategues dels partits, però (toc-toc. Escolti?) crec que, tancats en els despatxos, no senten prou bé la cridòria que els reclama més cintura.
Determinats partits i determinades persones gaudien per mèrits propis del dret legítim a liderar aquesta etapa emocionant i vertiginosa que tenim el privilegi de viure, a coordinar el clamor popular i l'adrenalina que desborda al carrer, a conduir l'efervescència de somnis i d'il·lusions. Però aquests líders legítims no poden, o no volen, o no saben fer-ho. Que no s'estranyin, doncs, si neixen nous líders com bolets. Que no s'estranyin si la gent s'adhereix a totes les plataformes hagudes i per haver i signa qualsevol manifest que li posin al davant, doncs aquesta gent té sed de fermesa, de convicció i de coherència. S'han acabat els dies dels missatges ambivalents, equidistants, ambigus i políticament correctes. El crit del carrer exigeix posar totes les cartes sobre la taula i apostar només per aquells que juguin fort i juguin net pels seus anhels, sense importar qui té més pedigree en l'àmbit de l'independentisme.
Ja no importen massa les persones i les candidatures. Ni els logotips. Ni els programes i consignes. Ni tan sols importa gaire la ideologia. Hem sortit incansablement al carrer a Arenys, a Brussel·les, a Perpinyà, a Ginebra, a Barcelona i a centenars de municipis reclamant només la secessió immediata. La secessió mitjançant una majoria parlamentària aclaparadora que la homologui i la blindi per democràtica. Només això, la secessió, sense definir si la volem de dretes o d'esquerres i sense proclamar-ne cap líder messiànic.
No importen gaire, insisteixo, les cares, noms i candidats, sinó la suma suficient de vots independentistes que siguem capaços d'aglutinar des del carrer. Una suma que, lamentablement, no té el seu obstacle més immediat en les llistes electorals i el logotip que les encapçala, sinó en l'odi, la rancúnia, la revenja i l'enveja. Per això hem d'esforçar-nos tots en no seguir alimentant-ho. S'equivoquen els que insulten, menystenen o s'en riuen de tothom qui gosi fer un pas endavant. Als que gosen proposar-se a sí mateixos per encapçalar el moviment, els titllem alegre i ràpidament (jo mateix ho he fet. Gran error) d'oportunistes, d'apoltronats, de botiflers, de traïdors, de submarins, de venuts, d'aprofitats, de vedettes. Com si no fos un acte de valentia fer un pas endavant en aquest escenari d'evident incertesa! Ben al contrari, els hem d'animar, donar-los alè.
Amb comentaris viscerals de menyspreu i respostes ofensives cap a persones o grups que poden aportar centenars o milers (o una simple dotzena!) de vots independentistes, el que fem és debilitar-nos, cedir terreny a l'adversari, donar escons a l'unionisme, perquè la llei d'Hondt és implacable i perjudica els qui no es mantenen units. Totes aquestes persones que aspiren a liderar el procés plantegen el trajecte de formes diferents, proposen mètodes, tempos i instruments diversos, de vegades contradictoris o erronis, de vegades contraris a la nostra forma de pensar, però totes juntes conformen la tripulació que ens ha de portar a port a vostè i a mi. Cadascuna d'elles il·lumina una petita part del camí cap a la independència. No ens confonguem, doncs, d'adversari i fem-los costat amb intel·ligència, encara que sigui interessadament. No torpedegem el nostre propi vaixell, doncs no en tenim cap altre.
Per la meva part, a més de demanar disculpes per les crítiques excessivament àcides que hagi pogut fer en altres articles, m'abstindré des d'aquest moment de fer cap comentari negatiu sobre qualsevol independentista, sigui del color que sigui, m'agradi més o m'agradi menys. Si és el cas, em taparé el nas i em repetiré “recorda, Ricard: els adversaris són uns altres”.
Els noms que escollim per a liderar aquesta tripulació, insisteixo per darrera vegada, no tenen cap mena d'importància. La candidatura electoral només és un imperatiu legal, un mal necessari, un instrument per a assolir la majoria. El cap visible d'aquesta majoria parlamentària independentista no haurà de governar el país en el sentit clàssic del terme, com tampoc els noms que li segueixin el la llista electoral. Aquestes persones estan cridades a proclamar la independència i a organitzar el referèndum que la ratifiqui, no a gestionar la Comunitat Autònoma o a dirigir una subsecretaria. Per a aquest feina, ja en triarem uns altres.
Quan els partits polítics entenguin i assumeixin això, deixarà de preocupar-los quins candidats presenten a Girona o a Lleida, o si està més representada una formació o una altra. Llavors, i només llavors, podrà prendre forma el polinomi Reagrupament + Solidaritat + Conferència Nacional + Esquerra Republicana i podrem aglutinar una suma superior a la dels unionistes. Mentre això no passi, uns quants milers de vots (a la baixa, si volen, però milers al cap i a la fi) seguiran sent d'ERC, uns quants milers més es decantaran per les formacions de nova fornada i, un bon i transcendental grapat, en no veure un projecte realment unitari i transversal, es perdran donant suport als grups no independentistes. Les matemàtiques són tossudes i no entenen de sentiments: la suma guanyadora només pot ser la de Solidaritat, Reagrupament, CNS i Esquerra. No ho dic jo, ho diu el Sr. Hondt.
Els partits que assumeixin aquesta necessitat de cedir terreny i protagonisme, tindran garantit un lloc d'honor en l'Acta d'Independència de Catalunya. Els que no ho facin i segueixin enrocats en la manca de generositat, de tolerància i d'imaginació… van directes al suïcidi. El poble els passarà factura en els següents comicis.
Ricard Vaqué. Militant d'ERC núm. 27510
Ex-conseller comarcal, ex-candidat a alcaldia, ex-vocal de la Permanent Comarcal del Gironès d'ERC
