Dijous, 16 de setembre de 2021 - Edició 1148
La República

Política especulativa

Aquest  darrers dies veient la xerrameca que la majoria dels nostres representants polítics fan des de la tribuna de la sucursal hispànica -en llengua indígena Parlament-  s’ha posat en evidència […]

Avatar
hannah levi 01/10/2011

Aquest  darrers dies veient la xerrameca que la majoria dels nostres representants polítics fan des de la tribuna de la sucursal hispànica -en llengua indígena Parlament-  s’ha posat en evidència la magnitud de la tragèdia.  Una tragèdia per molts de nosaltres evident des de ja fa un temps, la mort anunciada de tot un país. 
És el president sense estat o més ben dit el governador a províncies, en Dis Pater, líder d’una branca dels Opus Catalanus amb cert olor a ranci, qui engega el ple de política general.  Comença amb una serenata de política soterrada, plena d’obvietats per allargar l’agonia  nacional  i condemnar-nos  a ser una regió dins l’Imperi Hispà, de fet ja ho som. Entossudit en anar per uns camins on a l’únic lloc que el porta és, com a líder polític, a instal·lar-se dins de l’ambigüitat;  tot pel manteniment del sucursalisme Hispà, i és que; qui te el cul llogat no seu quan vol.
Desprès vingué el torn dels Esguerrats Hispanus  en la figura del seu representant. Desplegant una llista plena de retrets infantiloides sobre la joguina que als ha volat de les mans el passat novembre, perdent momentàniament l’oportunitat  d’enfonsar-nos, per quedar engolits d’una vegada i per sempre dins l’Imperi Hispà.
Seguidament una espècie involutiva, els Hispanus .  Com sempre i no ens ha d’estranyar gens, un discurs molt rancio abolengo, dignes hereus de l’antic imperi. Aquest ja entren a matar directament amb les armes que des de l’Imperi els a proporcionat aquest darrers temps, dirigits com no podria ser d’un altre manera a l’aniquilació total de la nostra nació.
Els Canis Hispanus, molt fidels al seu amo, els Esguerrats Hispanus , establint el típic joc, gos i amo, però res de mossegar i tot just ensenyar les dentetes.  Aportant polítiques de Teletubbies  del tot caduques, típic dels vividors sindicats. Aquí qui veritablement mana és l’amo. Un discurs tant ple d’irrealitats com un gos verd a clapes roses.
Els Opus Catalanus  versió progre, en ple procés de mutació, tant  debò sigui per evolucionar.  Inoculant-se  una amnèsia de les experiències que durant un vuitena d’anys van adquirir des de la tendència política, en contra de la necessitat real de la nació. Ells que és creien els únics salvadors de la pàtria, la quinta essència!, per sort nostra, no ho són.  Ara naveguen buscant ports més segurs per reparar els danys, amb tendència a apropar-se de nou a aigües independents, en el pecat està la penitència.
Els Escuderus Hispanus, les corrípies dels Hispanus. Aquest porten la majoria del seus discursos d’on no tindrien d’haver sortit mai, de les escombraries. Abanderats d’una Catalunya bicèfala marcadament espanyolista,  on el fet de ser català  és com el domund, una vez al año no hace daño, això si, dins la legalitat Imperial. Un discurs imperialista que ens fa tocar de peus a terra, tot recordant-nos què som realment, súbdits de l’estat espanyol. Indicant-nos l’únic camí possible, l’estat propi, un estat Català.
Per acabar una mica d’aire fresc, els  Veritas  Catalanus. Petit grup de patriotes que aporten un discurs clar, concret, i real des de la convicció d’estat. Un error democràtic pels grups espanyolistes, i un molest  company de hemicicle pels catalanets que veuen com la presència d’aquest grup posa en evidència les seves limitacions i mancances en el comandament del país d’uns, i competència ideològica per altres. Treballadors incansables i d’una qualitat contrastada.
Després del que he pogut veure durant aquest dies, m’adreçaré al grup català, al Opus Catalanus amb les seves versions. Senyories: Només tres coses. Primer valentia, si és que veritablement ocupen el vermell escó per la nació, o és per l’amor al compte corrent?. Segon generositat envers els compatriotes que, encara que de diferent color, remem en la mateixa direcció, o no?. I tercer, deixin la síndrome d’Estocolm al divan del psiquiatre. Ja que el veritable problema del país és l’espoli fiscal de 60 milions € al dia o el que és el mateix 22.000 milions € l’any i el remei és diu IN_DE_PEN_DÈN_CI_A.
Visca Catalunya Lliure!!