(Publicat a “El Punt Avui” el 06-Mar-12)
Obviant l’administració estatal, Catalunya té quatre administracions: Generalitat, Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments. Que no calen quatre administracions i que amb tres n’hi ha prou, ho demostren de forma inapel·lable tots els anys de franquisme en que no hi va haver Consells Comarcals.
Al seu dia, la constitució dels Consells Comarcals va ser un exemple més de quelcom que els catalans hem fet molt: començar a bastir el nou edifici que voliem, tot esperant que el vell, la Diputació, desaparegués. Però sigui perquè l’estat espanyol ha ignorat aquest desig, com tants d’altres, sigui perquè en realitat, al final, no s’ha realment volgut que desapareguessin, decades després, encara tenim les dues administracions aquí.
En qualsevol època anterior, sempre s’hauria d’haver pogut reconsiderar si realment calien quatre administracions, o podiem passar amb tres, per l’obligat respecte degut al principi d’eficiència en l’us dels diners de l’administrat. En una època com l’actual, a la qual s’estan tocant salaris i rebaixant serveis essencials com sanitat o educació, és una reconsideració obligada. Això no hauria d’escandalitzar a ningú car, a la Catalunya independent que molts somiem, i a la que tenim avui també, no hi hauria d’haver cap vaca sagrada i tots els aspectes de la propia organització haurien de ser revisitables sempre, amb els únics principis d’intentar assolir sempre la màxima justicia i eficiència.
Però aqui no estem parlant del gruix de tècnics i funcionaris d’aquestes administracions que duen a terme funcions i tàsques concretes. De ben segur que la majoria d’aquestes funcions són ben útils i necessaries i cal traspassar-les d’una admnistració a l’altra amb les corresponents dotacions. Del que estem parlant no és de fer estalvis amb els soldats, sinò amb els generals. Efectivament, tota admnistració genera el seu teixit de presidents, comitès, assesors, seus, actes protocolaris, despeses de funcionament i representació i demés, que si que són completament estalviables si aquella administració desapareix. Precisament per això, una reforma no servirà de res (que tot canvií per a que res canvií) i només servirà l’eliminació completa d’una de les administracions.
Aquest és un estalvi d’eficiència que està a l’abast de la ma, magicament, sense cap disminució dels serveis que rep l’administrat. Per això, en el context de totes les altres retallades, sembla inajornable. I si no es pot, o no es vol, que desapareguin les Diputacions, sempre estarà al nostre exclusiu abast l’eliminar els Consells Comarcals. Les unes, o els altres, però una de les dos hauria de desapareixer.
Perquè la conseqüència més perniciosa de no abordar aquesta reforma, és que la viabilitat de fer-la, i l’augment d’eficiència que comporta, són palmariament evidents per a tots els catalans. I el fet de que no es dugui a terme no fa més que enfortir el sentiment de que realment no plou igual per a tots, i de que n’hi ha que sempre tenen aixopluc. I això crea mars d’irritació, frustració i desafecció, car un dels sentiments més arrelats als humans és el desig d’equitat en els tractes. Tot és molt més radicalement suportable, si ens repartim la carrega entre tots. Estant així les coses, ens podem permetre triar si fer o no fer aquest acte d’eficiència? Realment podem triar?
